dilluns, 6 de desembre de 2021

Al-Àndalus i la Creu: Sánchez Saus desmenteix la convivència harmònica de les tres cultures a l'Espanya medieval

|

És curiós comprovar com alguns estereotips històrics acaben adquirint un estat de naturalesa tan consolidat que es converteixen en axiomes indiscutibles, com passa amb el cas de les tres cultures i de la convivència i tolerància interreligiosa a la Hispània medieval. No hi va haver tal, segons explica amb abundància de dades Rafael Sánchez Saus, catedràtic d'Història Medieval a la Universitat de Cadis al seu llibre Al-Ándalus i la Creu (Tecnos).


Llibres. Al u00c1ndalus i la Creu


El professor desmunta la idea que existeix sobre la manera com es va produir la invasió àrab que “no va tenir uns efectes tan ràpids, generals, senzills i fins i tot pacífics com molts pensen i avui es tendeix a fer creure… el que emergeix és un panorama de enorme varietat regional i fins i tot local”. Subratlla que hi va haver etapes successives: la de la invasió pròpiament dita, l'arabització i la conversió a l'islam, si bé “aquests dos darrers processos van ser de llarguíssima durada, encara que sempre creixents” perquè fins ben entrat el segle X no era musulmana ni la meitat de la població peninsular i només es pot considerar majoritari aquest col·lectiu a partir de la segona meitat del mateix segle. A més, la invasió àrab va produir la desvertebració d'una Hispània que comprenia la península, Septimània, Tànger, Ceuta i zones limítrofes, però no de les Balears, que depenia de Bizanci.


El domini islàmic es va imposar bé per conquesta militar, bé per submissió mitjançant acord o capitulació amb subsegüent presa de possessió sense resistència, bé per fugida de la població local. Pel que fa al nombre de conqueridors, és qüestió molt debatuda per l'escassetat de fonts, encara que certament cal distingir dos col·lectius amb una forta polaritat, àrabs i berbers, amb diferències entre ells en estructura social, vestit militar, tàctiques de combat i també en els seus formes d'ocupació i d'explotació de les terres conquerides. De fet, els hispanogots els adjectivaven «sarraceni» i «mauri» respectivament. No tothom sap que els berbers van protagonitzar una insurrecció contra el poder musulmà àrab a causa de la pressió fiscal, que va haver de ser reprimida per tropes sirianes. Amb el temps, es va anar configurant un Al-Àndalus que no va arribar a ser “un tot continu, coherent, homogeni i subjecte a les directrius de Còrdova” sinó que va estar format pels dominis realment dependents de l'emirat, una frontera autònoma i esporàdicament reduïda per l'amir i altres zones berbers independents de facto.


La continuïtat institucional amb l'Espanya visigoda va ser mantinguda per l'Església malgrat que a partir de la conquesta va començar el procés d'islamització i orientalització. “Nombrosos bisbes i alts dignataris van col·laborar amb els musulmans per evitar mals majors”. I encara que van poder continuar exercint el seu culte, els cristians van estar reduïts a la consideració de «dimma» o protegits i sobre ells requeia una imposició fiscal de caràcter intimidatori i abusiu”, al punt que “per a molts mahometans no hi havia cap altra raó per mantenir a cristians i jueus al territori islàmic que els impostos que pagaven”.


Per tot això, l'autor desmenteix que Al-Àndalus hagués estat “una mena de paradís en què els fidels de les diferents fes monoteistes -cristians, musulmans i jueus- havien conviscut en exemplar harmonia, respecte i tolerància” i lamenta que “el mite literari s'ha transmutat en veritat de fe política”. També rebutja la llegenda de la llibertat més gran de les dones àrabs sobre les cristianes i opina que va passar al revés.


En aquest context van haver de sobreviure els mossàrabs que mai no es van anomenar a si mateixos d'aquesta manera (el terme no va aparèixer fins al segle XI) i els trets del qual eren “la seva religió cristiana i la seva condició hispana al si d'un mosaic racial i religiós en el que els diferents grups es distingien entre si potser i sobretot per oposició als altres”. A partir dels omeies, la “llengua àrab, orientalització dels costums i islam formen un trident al qual res prou atractiu podia oposar la tradició hispana ancorada en els esplendors visigots de fa dos-cents anys”. Podem llavors parlar dels muladís, cristians conversos o no, però arabitzats.


Durant l'emirat es van endurir les mesures contra els cristians i l'ús de l'àrab va anar arraconant el del mossàrab o llatí romanceat, per la qual cosa només van quedar els recursos de l'emigració, la rebel·lia o la submissió. Tot això per arribar a l'etapa de califat sobre la qual s'ha imposat una “imatge exagerada, rotundament falsa per a totes les altres etapes, de convivència, pau i tolerància entre els membres de les diferents ètnies i religions, que es juxtaposaven o superposaven. Unes rigorosament per sobre de les altres- al país” pel que comparteix la tesi de Domínguez Ortiz de considerar artificiós el mite de les tres cultures “un terme carregat d'ideologia i de prejudicis” causat en bona mesura pel “gran malentès d'identificar processos d'intercanvi cultural amb el concepte modern i occidental de tolerància, més encara si es priva aquesta paraula del seu veritable significat que no és altre que el de resignació a suportar allò que no es pot canviar o eradicar per témer-se un prejudici encara més gran”.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH