“No em diguis reina” una sàtira sobre les servituds de la monarquia (Teatre Akadèmia)

Un dels objectius més característics de la societat contemporània ha estat la incorporació a tota mena de tasques compatibles amb la seva situació personal dels col·lectius que havien quedat històricament marginats. Un d'ells, i no precisament dels menys importants, és el de les persones amb algun tipus de minusvalidesa, a qui s'ha impedit exercir arbitràriament professions i activitats, quan en realitat són capaços de fer-ho tot o gairebé tot bé que d'acord amb la seva pròpia singularitat. El món de l'espectacle va començar a incorporar persones amb algun tipus de minusvalidesa i no estarà de més recordar el cas de l'actor José Luis Ozores, pertanyent a una saga familiar d'artistes, personatge molt popular i famós fa mig segle. Va patir una esclerosi progressiva que va afectar la seva brillant carrera però, amb un extraordinari esperit, es va obligar a continuar treballant i així va poder protagonitzar sobre els escenaris l'obra “El poder” de Joaquín Calvo Sotelo.

Això és el que es va proposar també Emilio Corral amb la creació de la companyia Diversitat Teatre amb qui fa deu anys que intenta donar visibilitat als escenaris professionals a intèrprets afectes d'alguna discapacitat i pretén fer-ho sense que aquesta condició els obligui necessàriament a representar papers propis de la mateixa mitjançant la creació d'“un estil, una mirada i una veu pròpia i compromesa amb aquesta realitat que permeti tractar nous temes i explorar altres territoris estètics”.

"No em diguis reina" /@Teatro Akadèmia

A aquest propòsit respon la comèdia “No em diguis reina” que es presenta al Teatre Akadèmia i en què Corral fabula sobre el paper de les monarquies en les societats contemporànies. L'autor considera que alguns membres de les dinasties europees continuen vivint en un món d'opulència i desmesura malgrat una vida personal caracteritzada per tota mena d'escàndols. En base a això proposa una mena de viatge imaginari -un road movie- que segueix el de l'Alicia de Carrol.

El plantejament argumental és sens dubte original perquè parteix de la negativa d'una princesa, hereva de la corona dels seus progenitors, obligada a decidir en unes hores la seva acceptació de la successió, quan de fet ella no vol de cap manera assumir les servituds que això comporta. Corral tracta el tema de forma satírica i en to de farsa, jugant amb unes contradiccions que arriben al nivell de l'absurditat. El cas és que subjau una intenció clarament crítica sobre el mateix règim que el porta a qualificar la seva obra de “comèdia negra que ens presenta un sistema esgotat i decadent i ens pregunta si, per canviar-ho, estem disposats a renunciar als nostres privilegis”. Doncs bé, jo afegiria que sota aquest estereotip ideològic molt evident subjau una altra realitat només apuntada, però no per això menys important, quina és la de la infinita panòplia de servituds i renúncies que l'exercici de la funció real imposa, almenys a les societats europees, a qui estan cridats a exercir-les. La supervivència del sistema, que persisteix, sens dubte, perquè també té la seva utilitat política, està garantida precisament per un exercici que, en la seva realitat més profunda i més enllà d'oripells, és ple de limitacions i controls impensables a la vida de qualsevol ciutadà normal.

Corral ha codirigit el muntatge amb l'actriu Gloria José que intervé amb Judit Saula (Karla Ramos en funció substitutòria), Pep Muñoz, Míriam Aguilera i Marc Vidal aconseguint una interpretació polièdrica i plena de moments feliços.

L'estrena de "No em diguis reina" va estar acompanyada per la presència d'un grup d'espectadors entusiastes que ens van recordar l'antiga “claque”, aquella tropa disciplinada que assistia a les funcions amb la missió de corejar amb aplaudiments i rialles l'actuació dels artistes i l'excés del zel del qual arribava a incomodar la resta del públic.