Qui podrà reclamar la devolució de la plusvàlua municipal, segons la darrera resolució del Consitucional?

El Ple del Tribunal Constitucional (TC), que el 26 d'octubre passat va avançar la decisió en què declarava la inconstitucionalitat i nul·litat del sistema de càlcul de la base imposable de l'impost de plusvàlua municipal, assenyala en la sentència que només podran reclamar els qui estiguin pendents de resolució judicial o de resolució administrativa, però no els que hagin liquidat l'impost de manera provisional o definitiva sense haver impugnat el pagament amb data de dictar-se la sentència.

La sentència, de la qual ha estat ponent el magistrat Ricardo Enríquez, coneguda aquest dimecres, indica que el mètode de càlcul de la base imposable condueix a un resultat que s'allunya notablement dels valors reals dels immobles al mercat immobiliari.

Tribunal Constitucional @ep

Amb aquesta resolució, que ha comptat amb vot particular dels magistrats Cándido Conde-Pumpido -al qual s'adhereix María Luisa Balaguer - i el vot concurrent del president Juan José González Rivas, estima la qüestió d'inconstitucionalitat promoguda per la Sala del Contenciós administratiu del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, Ceuta i Melilla, i en conseqüència declara la inconstitucionalitat i nul·litat dels articles 107.1 segon paràgraf, 107.2 a) i 107.4 del text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals.

La sentència descarta que, tal com argumentava l'advocat de l'Estat, s'hagi produït una desviació entre el motiu d'inconstitucionalitat suscitat per la interlocutòria de plantejament d'aquesta qüestió i ho ha resolt.

En aquesta interlocutòria el Tribunal va indicar que la quota exigida podria produir un resultat "confiscatori" i que aquesta conseqüència es devia, precisament, a l'aplicació d'un mètode per valorar la base imposable allunyada de la realitat, i aquest plantejament de partida d'aquesta interlocutòria és el que desenvolupa la sentència.

El ponent aclareix que en el cas que el tribunal de garanties ha estudiat el problema que es planteja no és l'adequació del tribut al principi de capacitat econòmica com a fonament de la imposició, ja que l'increment del valor del terreny ha existit, sinó la seva adequació al principi de capacitat econòmica com a mesura de la base imposable.

CONTRIBUIR SÍ, PERÒ SEGONS CAPACITAT ECONÒMICA

La sentència comença per raonar que s'aparta de la doctrina que va iniciar la interlocutòria del TC 71/2008 i es reafirma que el principi que s'ha de contribuir al sosteniment de les despeses públiques "d'acord" amb la capacitat econòmica, opera respecte de tots els impostos i es lesiona si els que tenen una menor capacitat econòmica suporten una càrrega tributària més gran que els que tenen una capacitat superior.

Si bé subratlla el TC que el mètode de valorar la base imposable d'acord amb mòduls o criteris objectius no és necessàriament inconstitucional, aquest mètode sempre ha de complir una sèrie de condicions que no es respecten als articles analitzats, perquè la regulació que duen a terme condueix a un resultat que s'allunya notablement dels valors reals dels immobles al mercat immobiliari.

BUIT NORMATIU QUE IMPEDEIX EXIGIR L'IMPOST

Sobre l'abast de la declaració de nul·litat, la sentència estableix --després d'apuntar que des del 2017 truquen al legislador perquè modifiqui aquest impost-- que no es poden considerar situacions susceptibles de ser revisades amb fonament en aquesta sentència, aquelles obligacions tributàries meritades per aquest impost, que a la data de dictar-se aquesta hagin estat decidides definitivament mitjançant sentència amb força de cosa jutjada o mitjançant resolució administrativa ferma.

"A aquests exclusius efectes, tindran també la consideració de situacions consolidades les liquidacions provisionals o definitives que no hagin estat impugnades a la data de dictar-se aquesta sentència i les autoliquidacions la rectificació de les quals no hagi estat sol·licitada a aquesta data", aclareix.

Així mateix, indica que la declaració d'inconstitucionalitat i nul·litat d'aquests articles "suposa la seva expulsió de l'ordenament jurídic, deixant un buit normatiu sobre la determinació de la base imposable que impedeix la liquidació, la comprovació, la recaptació i la revisió d'aquest tribut local i, per tant, la seva exigibilitat".

VOT PARTICULAR

La resolució compta amb el vot concurrent del president Juan José González Rivas, que considera que el greu problema de la configuració d'aquest impost resideix en el tractament del sòl urbà a Espanya com una categoria única, sense atendre les seves singularitats, el municipi i la zona en què es troba.

Segons la seva opinió, el mètode per quantificar la variació del valor parteix d'una premissa inacceptable: que tot el sòl urbà augmenta de valor i ho fa linealment a tot el territori on s'aplica aquest impost, cosa que fa que aquest tractament igualitari del sòl urbà no sigui raonable. També passa amb la dissociació del valor del sòl i del valor de l'edificació.

En definitiva, és l'absoluta desatenció cap a aquestes singularitats, cosa que fa que el mètode legal, únic i imperatiu de delimitació de la base imposable no sigui raonable i, per tant, no estigui justificada constitucionalment la manca de connexió entre el fet imposable i la base imposable, infringint-se el principi de capacitat econòmica.

La sentència compta també amb el vot particular formulat pel magistrat Cándido Conde-Pumpido al qual s'adhereix la magistrada María Luisa Balaguer Callejón. El magistrat proposa un sistema alternatiu al vigent destimació objectiva de la base imposable.

COMTE PUMPIT S'INCLINA PER DONAR UN TERMINI AL LEGISLADOR PER A ALTERNATIVA

A parer seu, la solució més adequada hauria d'haver estat no declarar la nul·litat de la norma reguladora de la base, sinó donar un termini al legislador per regular el sistema alternatiu, d'aplicació retroactiva, que hauria permès demanar la devolució de l'impost sobre l'increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana en tots aquells casos en què la quantitat abonada no s'adeqüés a la plusvàlua del terreny efectivament obtinguda.

D'altra banda, consideren que la nul·litat de la norma qüestionada provoca un buit normatiu innecessari i desequilibrat que beneficiarà els que, tot i haver obtingut importants plusvàlues, no es veuran obligats a pagar l'impost. Tampoc no es veuran afavorits els que van pagar l'impost sense presentar cap reclamació ni rectificació d'autoliquidació.