"Exodus": la fugida de l'escriptora Deborah Feldman a la recerca de la identitat desconeguda

Deborah Feldman es va convertir de la nit al dia en un personatge conegut gràcies a l'autoria d'un llibre -al qual va seguir una sèrie de televisió- en què va relatar la seva odissea en fugir de la comunitat jasídica Satmar a què estava adscrita la seva família. Aquesta comunitat és una branca del judaisme que té el seu origen a l' Hongria de principis del segle XX i que, seriosament delmada per l'Holocaust nazi, va aconseguir reconstruir-se als Estats Units on desenvolupa una pràctica religiosa molt estricta, aïllada i etnocèntrica, al punt que continua practicant la celebració de matrimonis convinguts entre famílies. Tal va ser el cas dels pares de la pròpia Deborah, que es va trencar durant la seva infància i el va portar a quedar a cura de la seva àvia, i el de la protagonista quan va decidir un dia fugir, amb el fill que havia tingut, d'aquest univers tancat.

"Exodus. El meu viatge poc ortodox a Berlín" /@Lumen

A aquest primer èxit literari i audiovisual en què va relatar la seva fugida ha seguit “Exodus. El meu viatge poc ortodox a Berlín” ( Lumen ), que ve a ser una segona part en què explica com, un cop trencats els lligams, va aconseguir trobar el lloc adequat per viure després d'haver viatjat per l'Europa dels seus avantpassats a la recerca de les seves arrels i de la seva identitat. Una tasca certament difícil perquè “tots em volien definir pel fet de ser jueva, mentre que jo lluitava per definir-me fora d'aquesta identitat”. Aquesta itinerància el va portar per Espanya, França, Àustria, Hongria, Suècia, Holanda i Alemanya, seguint les empremtes de la seva pròpia família després de l'Holocaust nazi. Un punt de partida atroç sobre el qual la seva àvia li explicaria que darrere seu “només hi havia dues alternatives justificables; renunciar a Déu per complet, ja que la Shoá demostrava o bé la seva inexistència, o bé la seva irrellevància, o acceptar la idea de la ira de Déu i disposar-se a apaivagar-lo sacrificant-se a l'altar del culte ritual”. Però “observar el dia a dia dels jueus a Budapest va ser una activitat especialment absorbent perquè de sobte podia no només imaginar com havia estat el judaisme abans de la guerra, sinó també veure'l, ja que la comunitat que havia sobreviscut continuava vivint com si no hauria passat el temps”.

Va recórrer pobles i ciutats, va veure monuments, va visitar catedrals i sinagogues, va gaudir de paisatges, va conèixer gent, va fer amics i va tenir amors, però també va observar indicis preocupants, com la supervivència de l'antisemitisme –“el problema és que a Hongria no va desaparèixer mai”- i, pitjor encara, del propi esperit nazi en determinats àmbits i sectors d' Alemanya, encara que aquest país va constatar l'existència d'institucions fortes capaces d'entaular batalla contra la resurrecció de nostàlgies perilloses. El més notable és a Israel “on em sentia a l'exili, exiliada del meu veritable jo, exiliada de la valentia i la il·lustració del llegat de la Diàspora, aïllada de la diversitat de l'experiència jueva”. Una cosa que ja havia detectat quan va trobar israelians en el seu periple europeu i ella i ells es van sentir mútuament aliens, tot i ser tots jueus. El millor resultat el va obtenir després dels seus viatges per Europa gràcies als quals “havia fet un gran progrés cap a la troballa de la meva identitat; ja no era un fantasma amenaçat per l'oblit”.

Va acabar fent les maletes i es va traslladar a viure a Berlín que va resultar ser la ciutat on es va sentir millor pel seu ambient cosmopolita i obert. “Berlín es va erigir davant meu com una mena de paradís secret, sobretot per dos factors: perquè allà els diners no semblaven ser un motor primordial i perquè els llibres eren una passió notablement compartida…no obstant això és important explicar que encara que aquestes dues revelacions s'ajustin o no a la veritat, van ser les que van inspirar el reconeixement que al món podia existir un lloc amb un sistema de valors capaç d'atreure fins i tot algú com jo, que creia que sempre em sentiria perduda i desarrelada a qualsevol part del planeta, com m'havien advertit”.

Déborah reconeix que “havia deixat de ser sospitosa gràcies al color de la meva pell; els temps havien canviat i el testimoni havia passat a altres bocs expiatoris”, com comenta quan, en passar una frontera, contempla la detenció d'un vehicle conduït per persones visiblement extraeuropees, mentre el seu és convidat a continuar el camí sense dificultat. En realitat, al vell món només han canviat els bocs expiatoris.