Hausson instal·la el seu “Saló de les maravelles” al Teatre Gaudí

A la vida teatral barcelonina hi ha costums establertes que tenen el seu propi calendari i una d'elles és la reaparició periòdica de l'il·lusionista Hausson, esdeveniment que tenia invariablement lloc a l'Escenari Brossa que el mateix mag, amb Hermann Bonnin, dirigien a l'edifici de La Seca situat el carrer Flassaders. Però, mort el famós director teatral, l'ajuntament, propietari de l'immoble, va decidir fa uns mesos no renovar el contracte de cessió i aquest petit teatre, de programació sempre nova, sorprenent i arriscada, va haver de baixar el teló. Per tant, Hausson va haver de buscar un nou acomodament i l'ha trobat al Teatre Gaudí a la sala menor del qual hem pogut gaudir d'una nova sessió de “El saló de les maravelles”.

L'il·lusionista Hausson /@Pablo-Ignacio de Dalmases

Encara que Hausson és il·lusionista de múltiples facetes i recursos, entre els quals s'inclou el maneig dels grans aparells, on millor llueix les seves habilitats i exerceix com a acreditat mestre és a la màgia “de prop”, aquella que es desenvolupa davant d'un públic molt proper, tal com si s'hagués reunit al saló de casa de l'artista. En aquesta nova aparició ofereix una nova sèrie de jocs de cartomància, entre ells diversos de l'especialitat que es porta a terme “a cegues”, és a dir, aquella en què l'artista ha d'endevinar amb els ulls tapats amb un antifaç les cartes que van extraient uns espectadors. També resulta increïble observar la soltesa amb què, mans a l'esquena, dirigeix una galleda de Kubrik fins a deixar les seves peces ordenadament col·locades.

No falten alguns exercicis de mentalisme en què Hausson ha d'endevinar què ha escrit un espectador sobre el paper o el text que hi ha a les pàgines de certs llibres que ha distribuït entre diversos dels assistents.

Però potser el nombre més impactant sigui el de les agulles. L'executant diposita diverses agulles en un got ple de beguda, que seguidament ingereix. Un cop consumit el líquid, fa una breu digestió i, a continuació, sense haver patit cap mal, és capaç d'extreure de la boca totes aquestes agulles que apareixen enllaçades per un fil de costura.

Tot això ho fa Hausson sense necessitat de parlar, comunicant-se amb el públic, a qui converteix en copartícip actiu dels seus jocs, amb la seva pròpia gestualitat i sense perdre mai el seu somriure enigmàtic. Tot això executat amb la màxima senzillesa, sense més additament escenogràfic que un parell de cartells, un fons i la caixa “d'eines”, de la qual va extraient les baralles i els adminicles imprescindibles per al desenvolupament de les seves accions màgiques.