Eduardo Andradas: "La memòria desapareix si no es cultiva i es cuida"

Eduardo Andradas de Diego, nascut el 1976 a Alcobendas, va començar a escriure el 2008 en diferents mitjans, entre ells Catalunyapress, encara que va ser el 2009 quan va treure el seu primer llibre: el poemari Poemas de Universo.

Però a més de la poesia, Andradas és aficionat a la història. I com a investigador de fets històrics va estar onze anys recollint informació sobre la vida dels ciutadans madrilenys en el període entre 1936-1939 tant a Alcobendas com a altres pobles de la capital. Després, va escriure el seu segon llibre: Entre l'amor i la trinxera.

Catalunyapress ha entrevistat Eduardo Andradas per saber, entre altres coses, què trobarà el lector a les pàgines d'aquest llibre novel·lat, què ha après durant aquests anys de recerca o què creu que ha après la societat en general de la història.

Eduardo Andradas - @EA

Hi ha tants llibres sobre història ja escrits, per què decideixes treure el mercat Entre l'amor i la trinxera ?

La memòria desapareix si no es cultiva i es cuida. La gran història biogràfica la mantenen els historiadors objectius i els propagandistes, en aquest cas postfranquistes, intenten tornar al relat de la dictadura sobre la guerra civil. Els demòcrates hem d' impedir que el passat sigui pres de nou per l' "embuste" i les Fake News. I la història popular la sustenten els pobles i d'aquesta va el llibre, que va contra la desmemòria.

Què diferencia aquest llibre d'altres que puguem trobar?

A les pàgines que vaig escriure, em vaig basar en la microhistòria, en existir més personalitzat de la vivència. I en persones que, durant la guerra del 1936 al 1939, van tenir un paper important però més local en el conflicte. Una altra és l'experiència a Madrid de projectes econòmics autogestionaris o col·lectivitzadors que sí que es van donar a la rereguarda en zones d' Aragó i Catalunya, però a les rodalies de la capital de la II República, només es van donar a la mínima àrea que exploro amb narrativa.

En aquests paràgrafs et pots trobar amb alcaldes heroics com Víctor Muñoz Galán o Antonio Vázquez Sobreviela. Nens de guerra com Francisco Pérez Horcajo de Fuencarral o José Gómez Dorado, carrabiners de la JSU com Enrique Casas, milicians del PSOE com el meu avi Joaquín Andradas o Raquel, la protagonista fictícia que representa aquestes dones que s'organitzen políticament per primera vegada en moltes localitats i que estan sostenint l'esforç de guerra tant a la barricada com a la rereguarda.

Per cert, en un dels capítols escric com era Madrid el mateix dia que els feixistes entren a Barcelona i com es va viure al centre de la península el fet.

Per què vas decidir centrar-te en determinats pobles de Madrid? Hi ha cap motiu concret pel qual narres la història d'aquests llocs i no d'altres?

Perquè aquestes localitats que es movien a la Carretera de França, després d'Irun i avui de Burgos, els successos que es van ocórrer a partir del 19 de juliol de 1936, han estat escassament comptats i a escala política o ocultats o simplement aquesta remembrança es va deixar morir. La mort mata dues vegades: una biològicament i una altra amb l'oblit. La primera no la podem impedir; la segona sí.

La mort mata dues vegades: una biològicament i una altra amb l'oblit. La primera no la podem impedir; la segona sí.

Escriure el llibre t'ha fet 11 anys de documentació. Hi ha res que destaquis de tot allò que has après?

Per a algú que no és llicenciat en història, només un aficionat investigador de fets històrics o esdeveniments, sí. M'he enriquit culturalment i mitjançant aquest procés de fer el llibre he conegut molta gent que ha fet una aportació de veure les ciutats on habito amb un altre mirar. Alhora, han reafirmat els meus sentiments ideològics republicans i democràtics. He sortit millor ciutadà en tenir contacte amb experiències de l'ahir revolucionàries i de progrés.

Per passar tants anys demanant informació sobre aquesta època t'ha d'interessar molt la història. Què és el que més t'agrada?

Avui és producte de l'abans. El meu avi Pablo de Diego Hortigüela, a qui vaig cuidar de petit, sempre explicava anècdotes del seu pas per la guerra com a cap de la 206 Brigada Mixta de l'exèrcit popular de la República o com a regidor del Front Popular a Valdetorres del Jarama. Narrava la batalla de Terol, la reconquesta de Cartagena el 5 de març de 1939 o la disputa al front de Gredos entre un sacerdot colpista i un comissari polític de trinxera a trinxera a la nit. Era com escoltar un llibre i d'aquell ensenyament em va inculcar el deure de saber més d'aquella època. El meu avi no va voler explicar mai res del seu període de cinc anys per la presó després d'abril del 1939. Sí del dia que el van detenir o del que va sortir el 1944, però mai de si el van torturar o com va viure el seu pas pels penals d'Ocaña o Alcalá de Henares. Això m'indica que si no sostenim la memòria democràtica amb tots els mitjans al nostre abast, el feixisme torna perquè es cola per la ignorància i la manipulació del passat. El meu amic el pensador Javier Sánchez Álvarez sempre me'l recorda: el món es dirigeix a l'autoritarisme, però podem fer que això giri cap a altres valors, és qüestió de militar per aquest món possible.

Si no sostenim la memòria democràtica, el feixisme torna perquè es cola per la ignorància i la manipulació del passat.

Dius que aquest llibre té com a objectiu que no s'oblidi ahir perquè, d'alguna manera, ahir forma part del demà. Què podem trobar a la nostra societat que puguem relacionar amb els anys de la Guerra Civil?

La nostra història moderna, de democratització del país, està suportada pel trienni liberal del 1820, després la Gloriosa del 1868 i la vaga del 1917. La història dels pobles d'Espanya és la lluita per la democratització de la península i guanyar espais de poder a l'oligarquia majoritàriament centralista, però existent també a la perifèria. El període del 1931-1939 va ser el més proper a aquest canvi que portava 110 anys i va continuar després intentant-se fins al 15-M del 2011. Nosaltres i nosaltres, els que militem en l'àmbit de la democràcia, en som els continuadors. Però alhora els que van guanyar el cop d'estat del 18 de juliol del 1936 encara continuen a través dels seus hereus econòmics i polítics entorpint la posada en marxa d'una democràcia més social i participativa. A qualsevol país d'Europa les disputes internes les tenen assumides, no es pot ser demòcrata si no s'és antifeixista. Aquí queda aquesta resta del 1939, que es pot concórrer en una democràcia políticament i ser un feixista o postfeixista. Franco això ho va deixar lligat i molt lligat.

Vist el que passa al nostre voltant avui dia, hem après una mica de la història?

En punt de vista polític no, els conflictes s'han de resoldre amb la participació popular i seguim que ells o es mantenen o s'enquisten perquè una part política de la societat decideix que al poble només se l'ha de consultar cada quatre anys o que hi ha coses en pla aquesta Espanya eterna de Falange que no es poden tocar democràticament com la monarquia o la constitució actual. En això s'evoca Ferran VII com un altre dels guanyadors de la nostra història. Els processos democratitzadors de vegades han errat en les seves estratègies o al final uns quants les han desvirtuades. Amb el que només de mirar enrere aprendríem de les nostres errades, però és més còmode mirar a baix o a dalt que enrere.

La majoria de joves no estan interessats en la història, però què els hi pot aportar aquest llibre? Què pot incentivar una persona que de primeres no està interessada en la història a llegir-ho?

El primer que crec que poden aprendre és que el seu jo social és conseqüència de les lluites i construccions polítiques dels seus avis i àvies i dels seus pares i mares. Que en part ja està determinat pel passat, però que avui es poden modificar aquestes estructures que els ancoren al present i moltes vegades com a problema més que com a solució. I finalment que és la moralitat d'aquest llibre, aquesta història emotiva entre una dona militant de la JSU i un afiliat al PCE i membre del SIM o servei d'informació militar. És que l'amor, l'abraçada, el petó, el tacte, la carícia, la passió sempre triomfen i és la ideologia que ens fa millors com a espècie. Si es perd la guerra, la lluita, sempre ens quedés l'amor per agafar energies i tornar-hi. Aquest és el meu epitafi.