La secessió que va penjar d'un fil

Miquel Escudero

Els esports són metàfora de la condició humana, la cosa que acaba comptant són els resultats: les copes guanyades, els títols aconseguits. Ben aviat s'oblida el que va passar al terreny de joc, si el resultat va ser just o injust, i es va obtenir amb el capritxós factor sort; en el cas del futbol, potser uns trets als pals, una caiguda fingida que va concloure en penal, un gol de xiripa o un amb la mà tapada o, simplement, una insuficient eficàcia en rematar, malgrat el millor joc; la pilota que no va voler entrar-hi.


Tank g7783a5ff0 1920

Un tanc /@EP


A les guerres, sempre maleïdes, el que acaba comptant és el vencedor final, no el seu desenvolupament. Penso ara a la guerra de Secessió dels Estats Units, entre 1861 i 1865. El 22 de febrer d'aquell any, el demòcrata Jefferson Davis va prendre el càrrec il·legal de primer president de la Confederació (els estats del Sud) avançant-se al republicà Abraham Lincoln, qui tres mesos abans havia estat elegit president de tots els nord-americans. A l'abril, a les cinc setmanes de jurar Lincoln el seu càrrec, es va iniciar la guerra entre federals i confederats. A punt van estar aquests de triomfar, però qui ho recorda? Van controlar immediatament el territori: gairebé dos milions de quilòmetres quadrats. Lincoln va iniciar la seva presidència amb una guerra civil, i públicament es va preguntar “si en un sistema de govern lliure la minoria té el dret de dissoldre el govern quan li plagui”, recalcant que “tots ens declarem a favor de la llibertat, però en fer servir la mateixa paraula, no tots ens referim a la mateixa cosa”.


A Europa, on les notícies arribaven amb quinze dies de retard, es donava per feta la victòria confederada. El Times de Londres, per exemple, recolzava els sudistes i va demanar al Parlament britànic que els reconegués com a Estat independent. La dissolució dels Estats Units semblava imparable, i la propaganda confederada sol·licitava una mediació internacional; novament, Times advertia contra el malson que es faria realitat si la Unió triomfés: “una raça mestissa de saquejadors i opressors”. Era la perspectiva supremacista.


Després d'un any i mig de guerra, en arribar el 17 de setembre de 1862 regnava entre els federals una desmoralització absoluta, però en aquella data el seu abatiment es va trocar en goig i esperança. Si bé amb milers de morts, ferits i mutilats.


James M. Macpherson, professor emèrit de Princeton, ha escrit un excel·lent llibre, 'Antietam' (Ariel), on detalla minuciosament la batalla que es va celebrar aquell dia al costat del rierol d'aquest nom, a l'estat de Maryland, i que va tenir enorme repercussió. Només en aquesta batalla van morir més soldats que en totes les altres guerres que els Estats Units van fer al segle XIX, amb quatre vegades més baixes que les que van tenir a Normandia l'any 1944. Un cirurgià de la Unió va afirmar aleshores que: “les masses s'alegren, però si tots poguessin veure els milers de desgraciats que pateixen i moren, l'alegria es convertiria en plor”. Ambdós exèrcits semblaven formats més per captaires que per soldats: malalts, famolencs, amb els ànims per terra, al límit de la capacitat de resistència, mirall del que al segle següent es denominaria fatiga de combat; un trauma psicopatològic.


Maryland va ser un dels quatre estats esclavistes que es van mantenir a la Unió des del principi de la contesa, se'ls va anomenar estats fronterers. El general confederat Lee va voler obrir una bretxa definitiva a la guerra i entrar a Maryland. Però aquell afany va suposar un gir radical de la situació. Va resultar irònica i inesperada la rebuda apoteòsica que la majoria d'habitants de l'oest de Maryland va rendir a les tropes federals. Bojos d'alegria, van manifestar amb banderes de la Unió una intensa i fins aleshores oculta adhesió. Aquella victòria no va ser ben aprofitada pel carismàtic general McClellan, mal calculador de la comparació de forces i, per altra banda, molt oposat a la política de Lincoln.


Sembla clar que els federals no podien guanyar la guerra sense abolir l'esclavatge, mà d'obra gratuïta per als rebels. Després de la batalla d'Antietam, Lincoln es va decidir a fer el pas ajornat: al cap de cinc dies va proclamar l'emancipació dels esclaus (uns quatre milions de persones) que va ser efectiva al seu territori l'1 de gener de 1863. Va canviar l'objectiu polític de la contesa: Debilitar la institució de l'esclavitud era “assastir un cop al cor de la rebel·lió”, escriu Macpherson. Per al dirigent negre Frederick Douglass lluitar contra els amos d'esclaus i no contra l'esclavitud, era fer les coses a mitges.


Lincoln, el president de la guerra civil, va ser assassinat el 15 d'abril de 1865, poc després de derrotar els rebels i de prendre possessió del càrrec del seu segon mandat per al que havia vençut a les urnes el general McClellan, del Partit Demòcrata.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH