L'enderrocament del xa, Reagan i la construcció dels murs van canviar la guerra al Sàhara Occidental

En qualsevol conflicte internacional sempre és rellevant -quan no decisiu- el paper que adopten les grans potències i pel que fa a l'inacabable conflicte del Sàhara Occidental s'han fet moltes càbales sobre la responsabilitat que ha pogut tenir els Estats Units. I si bé bona part de la documentació espanyola sobre la qual va ser la seva última colònia continua sent inaccessible als investigadors, la desclassificació de l'obrant al Departament d'Estat nord-americà ha permès afrontar aquesta qüestió, tal com ha fet el professor Domingo Garí a la seva monografia Estats Units a la guerra del Sàhara Occidental (Els Llibres de la Cataracta) que abasta fonamentalment el període de 1974 a 1987.

Partint de la base que “a Espanya se li havia fet tard en el rellotge de la descolonització (perquè) el règim s'havia mantingut inamovible massa temps”, fet que va donar lloc a “un problema enquistat amb un veí incòmode” -situació que , per cert, sí que persistint mig segle després- Garí opina que, en realitat “per als nord-americans el Sàhara en si mateix no tenia més interès” encara que la “simpatia (de Kissinger) amb la causa marroquina no podia posar-se en dubte” i això malgrat que va intentar apaivagar Hassan II perquè “el mateix monarca, així com la CIA i l'ONU, eren conscients que la població del Sàhara en un percentatge molt alt estava a favor de la independència”. Ara bé, aclareix que si bé “hi va haver complicitat del govern dels Estats Units amb Hasan, no queda demostrat que hi hagués participació directa en els plans i execució de la invasió”, és a dir, a la marxa verda.

A partir de l'ocupació marroquina i mauritana i de la retirada d'Espanya, la política dels Estats Units va travessar etapes successives. Sembla que va estar clara des del principi la desconfiança nord-americana sobre la possible il·luminació d'un país amb escassa entitat poblacional i el temor que caigués sota l'òrbita soviètica, cosa que el Marroc sempre va intentar sustentar, malgrat que l'URSS mantenia excel·lents relacions amb Rabat i Moscou mai no va tenir cap complicitat amb el Front Polisario. A més, els Estats Units, que mai no van veure les sahrauís com un perill, ni com a enemics i mantenien alhora bones relacions amb Algèria, país del qual era el primer soci comercial. Per això i fins a l'arribada de Carter, va intentar evitar que el material militar que Washington venia als marroquins pogués utilitzar fora del seu territori nacional, tal com establia l'acord del 1960, cosa que Hassan intentava eludir amb la teoria del que el Sàhara ja en formava part. Però en principi Washington es va poder mantenir dins d'un cert equilibri, i fins i tot quan es va produir la retirada de Mauritània va contemplar la possibilitat de crear un estat sahrauí a la zona desocupada o una federació amb Mauritània, cosa a la que Marroc s'hi va oposar rotundament. El monarca alauita, que sempre va ser intransigent en qualsevol possibilitat de posar en perill la seva ocupació, conscient que en depenia la seva permanència al tron, va jugar amb astúcia i desvergonyiment, utilitzant davant dels Estats Units el seu suport a Israel a l'Orient Mitjà i al Zaire de Mobutu ia la UNITA i l'FNLA angolans a l'Àfrica. “El pla de Hassan per al Sàhara era no parlar mai del problema”.

La clau en el canvi de la política nord-americana va venir trobada amb el destronament del xa de l'Iran. L'arribada dels aiatol·làs va suposar la desaparició d'un dels principals aliats i els Estats Units van témer que la pèrdua del Sàhara a l'altura del 1979, quan el Polisario havia aconseguit un clar avantatge militar en el conflicte, podia suposar també la de la monarquia marroquina. Va iniciar, per tant, un canvi en l'estratègia mantinguda en la venda d'armes, cosa que es va consolidar plenament arran de l'arribada de Reagan a la presidència. “Amb Reagan Marroc, que fins aleshores anava perdent la guerra, va començar a guanyar-la”. A més, “l'aixecament dels murs va ser dut a terme gràcies a enginyers nord-americans i les ajudes financeres dels països patrocinadors del Marroc. Així es va aconseguir capgirar la guerra i consolidar Hassan al tron” perquè “amb la construcció dels murs, la victòria mii.tar ja no era necessària”.

Garí ressalta les moltes responsabilitats concurrents a l'eternització d'aquest conflicte. Per descomptat les dels Estats Units, responsable tant de la guerra al Sàhara, com de la política repressiva (marroquí) a l'interior del seu país, però també al govern del PSOE i en especial a ministre Morán (què hauria pogut dir el autor de Zapatero i els successius ministres d'Exteriors d'haver ampliat el seu estudi!) per haver acabat optant pel Marroc; a l'Aràbia Saudita i França pel seu suport polític i econòmic amb la potència ocupant i en la construcció del mur; i fins i tot al rei Don Juan Carlos qui, segons Prado i Colón de Carvajal “no tenia intenció de lluitar pel Sàhara (i) «vol una negociació amb el Marroc perquè sent que l'assumpte es pot resoldre amb el rei Hasán»”, una mica del que sembla es va penedir anys després quan, a la visita que va fer a Carter, “el rei va dir que el 1974 els espanyols van ser, en cert sentit, traïdors en la qüestió de l'autodeterminació. Devien haver pressionat més”.

Sigui com sigui, “el Marroc mai no va estar interessat en cap proposta que no inclogués l'ocupació del territori”, per la qual cosa Garí sentencia que “la solució del conflicte només serà possible un cop els Estats Units assumeixin la seva responsabilitat i obliguin el seu aliat a acceptar una solució raonable que, en qualsevol cas, passa per reconèixer la voluntat democràticament expressada que els sahrauís determinin”.