“Los Borbones y el sexo”: una història documentada i entretinguda sobre els amors i desamors de la dinastia regnant

No hi ha tema més apassionant per a determinats mentiders i, sobretot, cert tipus de mitjans informatius, que les ventures i desventures de les testes coronades i sobre elles s'han forjat, moltes vegades amb molt escàs o nul rigor i excessiu sensacionalisme, textos que tenen més de llegenda que de realitat històrica. Quan vaig tenir entre les meves mans el llibre “Los Borbones y el sexo” (La Esfera de los Libros) signat amb el pseudònim de Marta Cibelina, em vaig témer el pitjor. Però he de reconèixer honestament que em vaig haver equivocat.

"Los Borbones y el sexo" de 'La Esfera de los Libros'.

En efecte, es tracta d'un llibre de divulgació escrit amb bona ploma i per tant de lectura fàcil i entretinguda, però no per això desproveït de documentació excel·lent que l'autora ha manejat a l'Arxiu Històric Nacional i a la Biblioteca Nacional d'Espanya. Conté, doncs, sens dubte moltes dades conegudes, però també algunes novetats i fins i tot certes presumpcions no desgavellades. De tot això es dedueix un retrat força fiable de la vida sentimental dels monarques espanyols de la casa de Borbó on hi ha hagut de tot, encara que en general gairebé tots van resultar força o molt apassionats pel sexe, perquè “la monarquia espanyola sempre ha estat molt tolerant en assumptes de bragueta i els espanyols també”.

Com que tota regla té les seves excepcions, també n'hi ha hagut en aquesta dinastia amb un Ferran VI que, malgrat patir priapisme, era impotent i a sobre es va casar amb Bàrbara de Bragança, “la reina més lletja d'història d'Espanya”, mentre que el seu germà Carles III, a qui qualifica de “el rei més cast d'Europa”, va ser feliç en el seu matrimoni amb Maria Amalia de Saxònia i “mai va treure els peus del test” (l'autora reprodueix la carta que va remetre als seus pares a la que explicava com la va desvirgar) També va ser fidel a les seves dues esposes Felip V, però si escau castigant-les amb una incontenible voracitat sexual, cosa que no el va eximir d'obsessió pel pecat. “Aspirava –diu– a ser cast, però no cèlibe”.

Els altres ja foren farina d'un altre paner. Ferran VII, “el pitjor governant que hem tingut a Espanya” i posseïdor d'un penis elefantiàsic, que va voler casar-se amb una filla de Josep I, va ser client assidu de bordells, mentre que la seva filla Isabel II “va fer el favor més gran que podia fer-se a la monarquia, renovant la sang de la dinastia borbònica. De tots els fills i avortaments que va tenir, els que van gaudir de bona salut i van assolir una edat acceptable cap era del seu marit… Només podem ser conscients de l'enorme servei que la ruïna va fer a la seva nissaga si recordem la dada que els fills d'Isabel i el seu cosí germà per partida doble portava el cognom Borbó fins a sis vegades consecutives! Com no moririen els pobres infants!”. A més, la reivindica recordant que “no hi ha ni una sola anècdota de mesquinesa en aquesta dona, que sempre va ser molt més despresa que el seu il·lustre descendent Joan Carles I …”.

Alfons XII va ser “un amant afectuós i generós amb les dones amb qui es va creuar, ja fossin solteres, vídues o casades” … “però la dona de la seva vida va ser Maria de les Mercedes”. Considera que "era un exemple del tipus d'home capaç de practicar el poliamor sense grans problemes" i afirma que "va ser un dels Borbons més estimats i que es va saber guanyar l'afecte dels militars i del poble".

Per la seva banda, Alfons XIII “era graciós, divertit, però maco, el que es diu maco... no ho era”. “No tenia un tipus de dona preferit com a pare. Li agradaven rosses, morenes, grosses, primes, altes, baixetes, però havien de tenir alguna cosa en comú: havien de ser apassionades al llit… era masclista, valorava la virginitat de les dones i no contemplava amb bons ulls els excessos libidinosos comesos pels seus avantpassats dones”. Però tot això no té importància gràcies a la seva acció durant la guerra europea, quan amb els seus propis fons va facilitar el canvi de presoners malalts, el trasllat 70.000 civils i l'alliberament 20.000 francesos, per la qual cosa “va ser considerat un heroi de guerra al país veí i va fer més que qualsevol altre monarca per intentar salvar la vida de la família imperial russa. Això va valdre ser candidat al premi Nobel de la pau, per la qual cosa “es mereix un llibre només per aquesta tasca i no pels assumptes de llit”.

I en fi l'autora arriba al rei emèrit del qual "la llista d'amants que se li atribuïen a la seva majestat als vuitanta i noranta era interminable; ni en set vides podia haver donat compte de tantes reials femelles, tot i ser el més Borbó dels borbons.” És clar que avui dia “moltes de les que antany presumien en públic de la seva relació amb don Joan Carles avui negarien fins i tot sota tortura que arribessin a ficar-se al llit amb aquest octogenari que passarà a la història com l'home que va canviar el nostre país". I afegeix: "Joan Carles I ha estat l'últim rei que ha servit per a alguna cosa, l'últim que ha canviat la vida de moltes persones. Si hagués estat un home de principis molt encendrats potser no hauria acceptat presumptament comissions, però tampoc la corona". A més a més, al·ludeix a algunes altres testes coronades actuals o recents i pregunta: "Hi ha algú impecable per aquí sota d'aquestes corones? Si us plau, que aixequi la mà".

L'autora incorpora la seva pròpia experiència com a periodista quan escriu del monarca regnant (“diuen que el nostre rei és galant, tendre i afectuós a la intimitat, però que li agraden les dones amb caràcter”) i sorprèn amb el que diu de dues de les seves nòvies: creu que Isabel Sartorius hagués estat una mala reina per falta d'autocontrol i no per la suposada oposició de Doña Sofía i en canvi defensa Eva Sanum, a qui considera que se la va maltractar molt injustament.

Hem dit que hi havia alguna revelació inèdita i potser la més rellevant sigui la que recull de la seva amiga Isabel López de Cagigas, besnéta del secretari i administrador de Montpensier, per a qui Maria de les Mercè va morir per culpa d'un error mèdic (la van taponar per evitar un avortament) i no pel tifus que se li va atribuir.

Marta Cibelina sentencia que, malgrat qui pesi, “una monarquia surt molt més barata que una república”.