El Centre de les Arts Lliures de Barcelona inicia la seva activitat teatral amb l'estrena de “La setena porta”

Que el teatre és en si tota una aventura és ben sabut i constitueix sens dubte un dels seus majors, sinó el principal, dels seus al·licients. Però de vegades aquesta aventura escènica traspassa l'escenari i arriba molt més lluny. Per exemple, a l'hora de concretar hora, dia i fins i tot lloc on té lloc una funció. Quan aquest cronista es va iniciar com a espectador, els teatres obrien de dilluns a diumenge, a les sis de la tarda i onze quarts de menys de la nit, tots els dies de l'any. Ara ho fan alguns pocs des de dimarts, els més dimecres i altres des de dijous fins diumenge en una única funció (tret dels dissabtes, en què molts fan doblet). Pel que fa a l'hora, cal mirar atentament la cartellera perquè l'única funció pot començar a les vuit (el més habitual), però també pot ser mitja hora tard, a les nou, després de les deu en el cas de les sessions golfes (que antany eren a les tres de la matinada) o al migdia i/oa les cinc de la tarda als infantils i alguns musicals. Cal, per tant, consultar molt bé cartellera i entrada (que ja no sol ser en paper, sinó en tiquet electrònic).

Funció la setena porta /Pablo-Ignacio de Dalmases

El lloc de cada teatre sol ser conegut, però també hi ha sorpreses. Com la que vivim quan vam decidir acudir a presenciar “La setena porta” (que, per cert, el dia que vam ser era a les set de la tarda), un espectacle sobre textos de Joan Brossa seleccionats i dirigits per Laura Albert. En la informació que fem servir ens deia que era una producció dels Pirates amb la col·laboració de la Fundació Brossa i que hauria de tenir lloc al Centre de les Arts Lliures de Barcelona, sense especificar on tenia la seva seu tan respectable institució. De manera que com els Pirates gestiona la sala El Maldà a les Galeries d'aquest nom, col·legim que la funció seria allà. Cras error. El centre de marres resulta que ocupa l'edifici de l'antiga Seca o fàbrica de monedes del carrer de Flassaders, on va funcionar durant molts anys l'Espai Brossa. La nostra carrera pels carrers del barri antic a la tarda de període nadalenc per arribar a temps va ser tota una aventura. Però ho vam aconseguir i així vam poder veure el primer espectacle d'aquesta nova època del teatre que tantes alegries ens havia donat a l'etapa de Bonnin-Hausson.

“La setanta porta” és, tal com diuen els seus responsables, un text que “vol acostar l'autor al públic a través d'una trama esbojarrada que ens fa reflexionar sobre la lluita de classes i per això reivindica Brossa com el poeta de la revolta. Volíem fugir del format de recital poètic de Brossa, i per això vam crear una nova dramatúrgia a partir de poesia i fragments seleccionats de textos teatrals que formen una sola història. I per això ens hem allunyat dels textos més coneguts, dels poemes més emblemàtics, per construir la història d'unes persones que viuen atrapades dins una quotidianitat insuportable marcada pels abusos del capitalisme i el patriarcat”.

Aquest propòsit es tradueix en una comèdia que s'autodefineix com a absurda i surrealista i que discorre en una oficina ocupada per tres simpàtiques mecanògrafes obsessionades per l'arribada d'una caixa que esperen amb gran interès i que, acompanyades de l?ordenança, reben successius visitants que entren i surten, pugen i baixen (perquè hi ha un ascensor en trampantojo) i viuen situacions indesxifrables i incomprensibles, però no exemptes de gràcia. A mesura que avança la funció adquireix tons propis d'un musical o potser d'una comèdia amb incrustacions musicals i fins i tot incorpora certs atreviments que sens dubte a Brossa -rendit admirador de Christa Leem- li haguessin complagut molt, com és el cas de sengles stripteases, masculí i femení, no exempts tanmateix de connotacions dramàtiques.

Els espectacles que s'autodefineixen com a surrealistes tenen en perill de resultar un penyal, però no és el cas de “La setena porta” que, per les raons que siguin, potser per l'àgil fregolisme dels seus intèrprets (Laura Aubert, Francesc Marginet, Cinta Moreno i Manar Taljo), que canvien de paper una vegada i una altra, resulta fet i fet molt entretingut, cosa que constitueix un bon auguri per a aquesta nova etapa del teatre ubicat a l'antiga Seca de Barcelona.