Joan Pera és “Master xof” al Teatre Condal

Sempre vaig ser espectador de riure fàcil, però sigui pels anys que he anat complint, sigui perquè l'humor ha canviat de signe i s'ha fet més vulgar i xocarrer i molt menys imaginatiu i suggerent, la veritat és que cada cop hi ha menys coses que em fan riure en un teatre. Però per sort encara queden algunes excepcions notables, com és el cas de Joan Pera. Encara recordo una comèdia que va protagonitzar, el títol lament de la qual no recordar, en què interpretava un cert personatge obligat a portar una vida doble amb les seves dues famílies, en el transcurs de les riallades del respectable, incloses les meves, no van cessar en tota la durada del espectacle. Doncs bé, el riure ha tornat a fluir amb la reaparició de Joan Pera al mateix Teatre Condal on interpreta en monòleg “Master xof”.

He dit monòleg i en realitat ho hauria d'haver qualificat de diàleg, perquè Pera manté al llarg de la funció una interrelació estreta i constant amb el públic, creant una manifesta complicitat entre l'escenari i la platea. L'esquema argumental, escrit pel mateix actor, és senzill: Pera és el propietari del restaurant La perdiueta eixerida i cuiner alhora, quan es va constrenyir a jubilar-se contra la seva voluntat perquè la seva família pretén tancar el local. És un text senzill en què hi ha nombroses al·lusions a situacions i tòpics d'actualitat -com les referències a les avui nombroses al·lèrgies alimentàries, que es recorda no existien als anys de la fam, quan només hi havia “farinetes” per sopar- i cites de molts personatges d'actualitat -als quals s'al·ludix amb ironia, però sense acritud- i una evocació afectuosa de Pera al seu inoblidable company de feina, el desaparegut Paco Morán. Això li dóna peu a utilitzar la saviesa interpretativa acumulada al llarg dels anys amb una generosa exhibició de totes les seves eines: to i inflexions de veu, gestos, picades d'ullet, moviments, escorços i tota mena de recursos que ha anat acumulant a la seva llarga vida com a actor.

Tal com ja he escrit, els espectadors són reiteradament convidats a col·laborar i responen a les preguntes que Pera els fa, afirmen o neguen, exclamen, reben algun pelotazo (en forma de suposats canalons) i fins i tot són interpel·lats a la mateixa platea quan l'actor baixa de l'escenari i se'n dirigeix. I el cas és que tot es desenvolupa amb absoluta naturalitat, com si fos una trobada entre amics, que tot fa pensar que ho és. Perquè, en definitiva, i com que Joan Pera -a qui ha dirigit Enric Llort- diu al final de l'obra, tot ha estat una excusa per tornar a trobar-se amb el seu públic.