El gegant del Pí, un monòleg de Pau Vinyals sobre el pes de l'herència familiar (Tantarantana)

Hi va haver una tradició que va resultar reeixida durant molts anys i que recordaran tots aquells que van viure abans de l'arribada de la televisió, quina va ser la d'utilitzar el principal ingredient del teatre, que és la paraula, prescindint de la posada en escena o reconvertint-la en un espai imaginari. Això es traduïa en dues formes: bé adaptant els textos per a la seva transmissió radiofònica, bé interpretant-los com a lectures dramatitzades. Totes dues han caigut en l'oblit, però curiosament la fórmula va ser recuperada durant l'inici de l'actual pandèmia per posar en valor un text de Pau Vinyals titulat “El gegant del pi”, que el Teatre Lliure va fer com a peça d'audioteatre en un moment a que era impossible fer funcions convencionals. Arriba ara en la seva versió original al Tantarantana interpretada i autodirigida pel mateix autor, Pau Vinyals, encara que amb la col·laboració de Júlia Barceló.

Vinyals explica que “el meu avi va morir quan jo tenia 10 anys. El recordava meravellós i ple d'amor, com un home que sabia escoltar i estimar. Un dia, la meva mare, com qui no vol la cosa, em va explicar que, als 28 anys, durant la Guerra Civil, havia decidit lluitar al bàndol franquista. En aquell moment, encara petit, em va semblar anecdòtic, que no tenia res a veure amb mi. Amb el temps, però, aquest fet m'ha generat una distància dolorosa amb el seu record. És de fet aquesta confessió la catalitzadora del qüestionament de la meva identitat, l'educació rebuda, les bases per construir el meu futur, per assentar els meus valors i gestionar els meus privilegis”.

Tot això ho tradueix en una situació que parteix del moment en què el protagonista de l'obra s'instal·la amb la seva nòvia Judit al seu propi apartament i procedeixen tots dos a obrir les caixes que han traslladat al seu nou domicili. Apareixen llavors documents familiars que recorden un passat que pesa com una llosa sobre el present, fet que porta Vinyals a subratllar que "la peça parla del feixisme que irremeiablement portem dins".

Qualsevol translació d'un mitjà expressiu a un altre imposa uns condicionaments i passar d'una versió d'audioteatre a una altra d'escènica convencional, encara més, per això en aquest cas s'ha optat per crear un context escenogràfic “construït a partir de la suma de fragments de diversos espais simbòlics pel personatge que generen, finalment, un cosmos particular que només pren sentit a l'ara i aquí, a cavall entre la instal·lació artística i l'escenografia teatral”.

La interpretació de Vinyals és canviant i passa d'una dicció intel·ligible a una altra gairebé inaudible -jo vaig estar a la quarta fila i em va costar molt entendre moltes de les coses que deia en alguns moments-, adquireix sovint tons de confidencialitat amb els espectadors de la primera fila, amb què sembla voler entaular un diàleg o provocar alguna reacció, però també interpreta diverses peces musicals. Tot això sense parar de moure's per l'escenari, aparèixer i desaparèixer després del succint decorat, fer gestos espasmòdics i moviments gimnàstics, tombar-se, desplaçar-se a gates, transvestir-se com Spiderman o quedar cobert per una succinta samarreta imperi, cosa que revela indubtables capacitats de versa gestual, però també fa la impressió de ser més un joc que d'un veritable espectacle teatral.