“A Bangkok també hi ha rates”: memòria escènica del protagonisme femení a la lluita veïnal de Barcelona
Iván Campillo s'ha proposat dramatitzar el protagonisme femení en la lluita veïnal dels barris barcelonins durant l'última etapa del franquisme i les dues primeres dècades de la democràcia i ho ha fet embrancant una sèrie d'escenes amb muntatges audiovisuals, músiques, algunes cançons -francament original i rupturista la versió feminista del Cara al sol, a saber què diria el mestre Tellería-, testimonis de persones que van tenir protagonisme propi en aquells anys, així com frases o documents d'aquella època en què se subratlla el paper vicari que llavors s'adjudicava a la dona.
Sembla que va ser Joaquín Viola, aleshores alcalde de Barcelona, el que, en el transcurs de l'entrevista que va concedir a les dones que van anar a veure'l en representació dels moviments veïnals de la perifèria urbana per protestar per la distracció que patien els seus barris , va tractar de justificar aquesta situació amb la lapidària frase que “a Bangkok també hi ha rates”. I és que, com és ben sabut, els polítics -nacionals i forans, anteriors o actuals- tendeixen sempre a parlar més del que cal i això els porta a dir moltes ximpleries o de vegades fins i tot veritats o evidències, però en el moment inoportú o des d'un lloc inadequat. Hi ha exemples molt més recents que el del desafortunat munícipe que va acabar assassinat per ETA.
A Bangkok també hi ha rates
La companyia “La voz ahogada” ha utilitzat aquesta frase com a títol del muntatge dramàtic que ha presentat a l'auditori de Sant Mari de Provensals. Iván Campillo s'ha proposat dramatitzar el protagonisme femení en la lluita veïnal dels barris barcelonins durant l'última etapa del franquisme i les dues primeres dècades de la democràcia i ho ha fet embrancant una sèrie d'escenes amb muntatges audiovisuals, músiques, algunes cançons -francament original i rupturista la versió feminista del Cara al sol, a saber què diria el mestre Tellería-, testimonis de persones que van tenir protagonisme propi en aquells anys, així com frases o documents d'aquella època en què se subratlla el paper vicari que aleshores s'adjudicava a la dona.
L'espectacle, que dura noranta minuts, va a càrrec de Mireia Clemente, Laura Sancho i el mateix Campillo que han de fer de tot: interpretar les escenes i portar i portar els elements d'ambientació necessaris per a cadascuna. Un esforç molt meritori que desenvolupen amb la màxima dignitat i que va merèixer els aplaudiments del públic que omplia la sala no només al final de l'obra, sinó també en alguns mutis.
“La voz ahogada” té en el seu haver altres espectacles anteriors que van estar dedicats a les brigades internacionals, Miguel Hernández, les preses polítiques o la història d'una republicana anomenada Lola.
Escriu el teu comentari