El Marroc viu una regressió autoritària en què Mohamed VI torna a ser qui regna i governa

Arxiu - Un mural del rei Mohamed VI al Marroc - MARK HERTZBERG / ZUMA PRESS / CONTACTOPHOTO

Les protestes del 2011 al Marroc durant la 'Primavera Àrab' van portar una nova Constitució per al país i un pes més gran per al Govern enfront del tradicional rol hegemònic del rei Mohamed VI, que no obstant va començar a revertir-se a partir del 2013 i que la pandèmia i les darreres eleccions ha acabat per consolidar, amb una regressió autoritària al país.

Aquesta és la principal conclusió de l'informe ' Marroc i el canvi de cicle: a la recerca d'un nou pacte social i de noves legitimitats ' elaborat per Alfonso Casani, de la Universitat Complutense de Madrid, i Beatriz Tomé-Alonso, de la UNED, i publicat per la Fundació Alternatives, afí al PSOE.

La nova Constitució va donar "un pes més gran al Govern, a través de l'elecció del president de la llista més votada i la reducció dels ministeris de sobirania", però des de finals del 2013 "hem estat testimonis d'un gradual retorn a l'hegemonia de la monarquia sobre el poder executiu".

"Després d'un moment d'obertura polític i més protagonisme dels actors polítics i socials en el marc de les protestes del 2011, la recuperació del protagonisme del rei en els assumptes polítics mostra una tendència de retrocés democràtic i desmantellament dels avenços inicialment aconseguits", subratllen els autors.

"La centralitat de Palau es tradueix en una debilitat del Parlament i dels partits polítics, cada cop menys recolzats per la població i marginats per les noves elits tecnòcrates", expliquen, incidint que les últimes eleccions parlamentàries del setembre passat "confirmen aquesta tendència ".

CONSEQÜÈNCIA DE LES ELECCIONS

Els comicis suposen "el tancament de la finestra d'oportunitat que es va obrir el 2011 per als partits islamistes a la regió" i en aquest cas concret per al Partit Justícia i Desenvolupament (PJD), al capdavant dels dos governs sorgits de les eleccions de 2011 i 2016.

Això, juntament amb la victòria de Reagrupament Nacional d'Independents (RNI), que els autors consideren "oficialista", suposa "la reconfiguració tant de l'espai de govern com de l'espai de l'oposició institucional".

El PJD ha dut a terme una renovació a les seves files que ha portat de tornada com a líder Abdellilà Benkiran, una figura "carismàtica" que busca reconnectar amb el seu electorat, i que té davant seu el repte de fer que el partit segueixi "sent la força capaç de canalitzar el descontentament popular a les institucions i d'encapçalar l'espai de l'oposició institucional”.

Mentrestant, el RNI, "vell conegut de la política marroquina" i el seu líder i primer ministre, Aziz Ajanuch, passen a convertir-se en "l'element central de la nova governança marroquina, que es recolza sobre les elits tecnocràtiques per fer front a la crisi" de legitimitat que travessen les institucions, especialment entre els joves”.

DETERIORAMENT DELS DDHH

D'altra banda, els autors posen en relleu que en els darrers anys s'ha registrat un "creixent deteriorament de la situació dels Drets Humans" al país i una "constricció de les llibertats de reunió, associació, expressió i manifestació".

En aquest temps, també hi ha hagut "protestes per part de la població, concentrades, especialment, a les àrees perifèriques del país" i que tenen l'origen principalment en la persistència de les desigualtats, però també en les elevades dades d'atur, la pervivència de l'economia informal o la corrupció.

A això ha vingut a sumar-se la pandèmia de COVID-19, a la qual el Marroc va respondre amb rapidesa amb el tancament de fronteres i les conseqüències del qual s'han intentat pal·liar amb diferents mesures. En aquest sentit, subratllen els autors, "la gestió de la pandèmia s'ha traduït en un enfortiment del paper polític de Palau, en detriment de l'acció del govern".

EL REI REINA I GOVERNA

"Aquesta reacció s'emmarca en la concepció del Marroc d'una 'monarquia executiva', en què el rei no només regna, sinó que també governa, i mostra una pràctica habitual al Marroc, per la qual el rei, envoltat dels ministres de sobirania i dels càrrecs tecnòcrates de l'administració, enforteix el seu paper en el procés de presa de decisions en els moments de crisi, menyscabant les funcions del Parlament o els partits polítics”, resumeixen.

Per això, "les grans reformes i plans estructurals per al futur del país han estat tots ells anunciats pel rei Mohamed VI a través de diferents al·locucions al poble" i no pel Govern, ressalten, citant entre d'altres "el llançament d'un programa nacional per a la recuperació econòmica" o la "generalització de la cobertura sanitària", mesures amb què es busca "un nou contracte social".

La professora Irene Fernández-Molina, experta al Marroc de la Universitat d'Exeter, coincideix en aquesta lectura de la situació al regne alauita. "El PJD ha complert la seva funció, la funció subalterna que se li va adjudicar el 2011 (...) ha estat amortitzat i ara el que sembla obrir-se és un nou cicle de consolidació autoritària" amb un "home fort del rei" al capdavant del Govern ha comentat durant la presentació de l'informe.

MÉS ASSERTIVITAT MARROQUI

D'altra banda, els autors també constaten a l'informe una major "assertivitat marroquina en la seva acció exterior" i també la seva "voluntat de diversificar les aliances internacionals", per exemple amb el retorn a la Unió Africana el 2017.

En aquest sentit, incideixen en la importància del restabliment de relacions amb Israel a canvi del reconeixement de la marroquinitat del Sàhara Occidental per part dels Estats Units amb Donald Trump encara a la Casa Blanca, que s'ha concretat en diferents acords i mesures, encara que sense "renunciar al rol de mediador entre Israel i Palestina".

A més, "la qüestió del Sàhara, pedra angular de la política exterior marroquina, torna a la primera línia, si mai se'n va anar, després dels esdeveniments dels últims mesos", assenyalen els autors, que ressalten igualment la "reactivació del patró de rivalitat entre el Marroc i Algèria".

Aquesta "assertivitat" marroquina ha estat la que ha quedat de manifest amb la crisi diplomàtica amb Espanya, opinen els autors, que defensen que davant la voluntat del Marroc que més països reconeguin la marroquinitat del Sàhara "Espanya s'ha de mantenir en el consens internacional --i europeu-- sobre la cerca d'una sortida al conflicte dialogada i en el marc de les Nacions Unides".

Pel que fa a la tensió entre el Marroc i Algèria, subratllen que "són dos socis mediterranis clau" i consideren que "Espanya podria donar suport a les iniciatives de diàleg i comunicació entre els dos països alhora que evita ser assolit per les desavinences magribines".