“Rússia, un país deixat de la mà de Déu” (Olga Merino recorda a “Cinco inviernos” la seva corresponsalia a Moscou)

L'exercici d'una corresponsalia a països estrangers en una de les modalitats d'exercici del periodisme més atractives, encara que no exempta de riscos, sobretot en situacions excepcionals com les que va viure Olga Merino durant el temps en què va romandre com a corresponsal de premsa a Rússia entre 1992 i 1997. Durant aquest període temps no només va dedicar a informar els seus lectors del que estava passant, sinó que, a més, va començar a desenvolupar la seva vocació literària com a novel·lista i prendre notes de les seves vivències. “Gaudeixo de la sensació d'estar fent a la vida el que vull. Em satisfà el treball de la corresponsalia, estar vivint una transformació històrica com aquesta, però he de treure temps per escriure, per a allò meu” confessa a “Cinco inviernos” (Alfaguara), un llibre on recull els apunts que va anar prenent en aquell període de la seva vida professional que va discórrer en un país “aspre” però alhora “seductor”.

Merino va cobrir fets remarcables. El primer, el cop d'Estat que va perpetrar, amb l'anuència d'Occident, el president rus Ieltsin quan el 1993 va dissoldre violentament el Congrés de Diputats del Poble que s'oposava a la política liberalitzadora. "Des del 1917 -diu- Rússia no havia estat tan a prop d'una guerra civil" i raona que "l'octubre negre de 1993 va ser veritablement l'autèntic final de la Unió Soviètica".

També va informar del vessament de petroli al Gran Nord a causa de la pèssima conservació de les infraestructures i va viure “un viatge en el temps i en l'espai a les profunditats de l'imperi soviètic” quan va recalar a Ust Usá, poble situat a la vora del riu Pechora que desemboca al mar de Barents.

Va ser a Txernòbil el desè aniversari de la catàstrofe de la central nuclear i va poder comprovar que s'havia convertit en “una mena d'atracció turística, un parc temàtic on el visitant, per uns dòlars, es pot fer una idea aproximada de com seria un apocalipsi nuclear” i va constatar la trista vida dels “samosioli”, camperols que van tornar voluntàriament per sobreviure cultivant sobre aquelles terres contaminades.

És clar que el pitjor de tot va ser el primer conflicte de Txetxènia, que va cobrir malgrat que “mai vaig tenir cap vocació de reportera de guerra”. A Bodionovsk va palpar l'“olor de mort… l'olor insuportable a cadaverina sota una onada de calor tòrrid, de prop de quaranta graus… (quan) la carn humana en descomposició exhala, al final de la pudor, un tuf dolç molt pronunciat, com de fruita passada, de greix rància. S'agafa amb les ungles a la gola, a les fosses nasals. No ho oblidem”. I va comprovar llavors que "tot i que l'aviació (russa) va arrasar la república independentista, el Kremlin no va aconseguir dominar els muntanyencs"

Va conèixer personatges fascinants, com Mikhaïl Kalàixnikov, l'inventor del fusell d'assalt AK-47, que ja vell es guanyava la vida fabricant escopetes de caça; el fotògraf Yevgunei, que va prendre la imatge històrica dels soldats russos izando la bandera vermella a dalt del Reichstag el 2 de maig de 1945 (va ser un muntatge preparat); o la infermera russa que va rematar els seus companys soldats, greument ferits, a petició d'ells, per evitar caure en mans dels alemanys; altres perillosos, com el comandant txetxè que la va voler comprar o el milicià Sasha, que li explicava les crueltats de guerra a Sèrbia; molts tristos, com els excombatents de l'Afganistan “la majoria dels quals pertanyien a famílies pobres, res d'elits militars o de nomenklatura, carn de canó” o l'exsoldat utilitzat com a cobaia a les proves nuclears de l'estalisnime; alguns encantadors, com l'espanyola Tata, una “nena de la guerra”, filla de Miss Madrid 1936, l'habilitat de la qual li permet moure's amb facilitat al mig del seu país adoptiu; també fidels i eficaços, com el seu traductor Yuri; i fins i tot algun seductor, com el seu xicot Serguei –“tan guapo”-, amb qui viu moments de passió inoblidable, però efímers.

A les memòries de Merino batega una creixent seducció per Rússia -es va entossudir a aprendre el difícil idioma- i a la literatura, a seguir la petjada dels seus autors (Tolstoi, Gogol, Txèkhov, Nabokov, Babel, Grossman, Solzhenitsin i un llarg etcètera ) ia aprofitar el temps per convertir-se ella mateixa en escriptora, cosa que al final acabaria aconseguint.

I per descomptat reflecteix les mil dificultats de la vida per als mateixos russos: manca d'aliments (escassetat de carn, venda d'ous esclofollats i iogurts passats de data a Europa, sempre amb cues per aconseguir-los) i de tot tipus de béns, insuficiència de habitatge (un 12% de la població moscovita encara vivia a les sinistres “komunalkas”), mercat negre, alcoholisme, corrupció, màfies, penetració creixent de la droga); a les que uneixen les específiques dels corresponsals (problemes a les comunicacions, seguiment pel KGB de les línies telefòniques, dificultats amb l'idioma, manca d'allotjament). “A Rússia ens passem la vida esperant”, es compadeix. I conclou: “he palpat tant de patiment… aquest és un país deixat de la mà de Déu”.