“The Òpera locos” o com l'òpera es transforma en un divertit espectacle (Poliorama)

L'òpera gran, el gènere líric per excel·lència, sol delectar-se a expressar musicalment grans drames. Fins i tot l'òpera considerada menor, l'òpera còmica, també gira al voltant de desenvolupaments argumentals no exempts d'elements dramàtics, que es manifesten a la lletra de les diferents peces, encara que en aquest cas el to musical sigui més lleuger. Aquest plantejament tradicional ha originat un cert encartonament que les modernes produccions operístiques estan intentant superar, en alguns casos amb un encert notable, assumint el repte d'actualitzar els aspectes més externs dels llibret i, sobretot, la posada en escena, sense que això suposi una pèrdua de l'excel·litud musical de les obres dels grans mestres. Però el que ha fet Yllana amb The Ópera locos és una aposta molt més arriscada i desmitificadora, diríem que fins i tot perillosa si no hagués estat coronada per l'encert com és el cas d'aquest espectacle que va obtenir amb tot mereixement el premi Max de 2019 i que torna ara a l'escenari del teatre Poliorama.

Yllana va prendre com a base una sèrie de peces entre les més conegudes i populars del repertori operístic (Va pensiero” de “Nabucco”, l'havanera i el “Torejador” de “Carmen; “Vivi Tiranno!” de “Rodelinda”; “O meu babbino, car” de “Giani Schicchi”; “Quan me'n vo” de “La Boheme; “Vesti la giubba” de “l Pagliacci; d'Hoffmann”, “Mon coeur”, de “Samson et Dalila”, “Der Hölle Rache”, de “Die zauberflöte”, i “Nessun dorma”, de “Turandot”. immortalitzat per Pual Anka i Sinatra.

És a dir Verdi, Bizet, Händel, Puccini, Leoncavallo, Delibes, Offenbach, Saint-Saëns, Mozart, Lara o el trio François, Revaux, Anka (els coautors de “A mi manera”) Tot això s'ha articulat en forma desinhibida, imprimint un to eminentment caricaturesc i circense que es desenvolupa al voltant d'una lleugera trama argumental en què cinc cantants es disposen a fer un concert. Cadascú encarna un estereotips hilarant. Així el veterà, la cabra boja que s'equivoca a la coreografia, la supèrbia, l'esbojarrat que pretén sobrepassar els límits de l'òpera i el disciplinat i perfeccionista. Tot ells de consum o de forma individual, creant situacions desopilants que provoquen la rialla del públic. Però compte, acreditant sempre, sota la cobertura de les seves actuacions, desplantaments, picades d'ullet, gestos i cabrioles unes veus excel·lents que interpreten les peces seleccionades per Yllana amb impecable veus absoluta propietat. Cal dir que cadascun dels intèrprets és, deu després, cantant en el to que li correspon (soprano, mezzo, tenor, contratenor i baríton) revestit de l'aparença d'un pallasso august i, alhora, ballarí, contorsionista i fins i tot feliç executant de les castanyoles.

A més, un espectacle d'aquesta índole no pot prescindir de la participació del públic al qual es convida a intervenir en una divertidíssima master class d'òpera. Ens hauria agradat donar compte concret dels que van ser les veus que vam escoltar, però l'espectacle té diversos cover a cada veu i no vam poder esbrinar les del dia de la funció en què vam ser presents. Apuntem però que Irene Palazón i María Rey-Joly són les sopranos; Maria Macià i Mayca Teba, les mezzos; Antonio Comas i Jesús Álvarez els tenors; Alberto Frías i Jesús Gallera els contratenors; i Enrique Sánchez-Ramos, José Julián Frontal i Laurent Arcaro els barítons.

Un espectacle divertidíssim que entretindrà els amants de l'òpera gran, però també qualsevol tipus de públics no iniciats al teatre líric.