Morts i suicidis catalans evitables i ben tapats

 

Alfons Quintà.- "Tot està per fer i tot és possible" és formalment un bon vers de Miquel Martí Pol. Però pot resultar semànticament fals. En efecte, crec que ara a Catalunya moltes coses estan desfetes per sempre, o per a molts anys, i que moltes altres, com viure amb pau, tranquil·litat i esperança, poden ser avui impossibles per a un munt de persones honestes. Si algú en dubte que miri l' "agit-prop" (agitació i propaganda, en argot soviètic) immanent de TV3. A continuació pot llegir, com a contrast, la definició de salut de l' OMS, l' organització especialitzada de les Nacions Unides que pretén que vivim més i millor.

Alfons Quintà.- "Tot està per fer i tot és possible" és formalment un bon vers de Miquel Martí Pol. Però pot resultar semànticament fals. En efecte, crec que ara a Catalunya moltes coses estan desfetes per sempre, o per a molts anys, i que moltes altres, com viure amb pau, tranquil·litat i esperança, poden ser avui impossibles per a un munt de persones honestes. Si algú en dubte que miri l' "agit-prop" (agitació i propaganda, en argot soviètic) immanent de TV3. A continuació pot llegir, com a contrast, la definició de salut de l' OMS, l' organització especialitzada de les Nacions Unides que pretén que vivim més i millor.

L' OMS sap que en un marc intranquil·litzador i destructor, fins i tot la vida tendeix a finir. Ho ha fet la d'una persona sense una biografia de transcendència pública que es mereixia viure. M'acaben de dir que ha preferit morir. No podia suportar un mal viure col·lectiu, lligat a un altre de privat, personal. Són dos aspectes d'un mateix drama, en augment a casa nostra. Entenc que arribi a nivells greus, dramàtics. En el seu cas, com en molts altres, el mal viure privat i el públic estaven interrelacionats, de veritat, de vera veritat.

AUGMENT DELS SUICIDIS

M'ho diuen precisant que el nombre de suïcidis està en augment precisament a Catalunya. No en sé el nombre concret, francament gran, ja que em diuen que no és bo fer-lo massa públic.

No tinc cap dubte de que amb la independència tots els drames de salut es dispararien. Ho crec després d'haver llegit l' únic document on es parla de sanitat per part dels independentistes, que, en canvi, han exposat com seria la Marina de Guerra catalana i que cedirien l' ús del port de Barcelona i de Tarragona a la Marina Militar xinesa que portés míssils nuclears. Resulta insuperable com bestiesa.

Aquella única disposició independentista sobre sanitat està en la inefable "Constitució de la República Catalana", redactada per l'únic jutge independentista, avui suspès, Santiago Vidal. En el seu article 30, i sense por de passar per ultrareaccionari, proclama només que "amb independència de la seva situació administrativa o laboral, totes les persones tenen dret a l'assistència sanitària d' urgència". Es per caure d'esquenes estossinat per la insolència reaccionaria aliena.

En tot cas, si un asmàtic s'ofegués, ja sabria què fer. Sortir al carrer i tirar-se a sota un cotxe. Un cop portat a l'hospita,com "assistència sanitària d' urgència" hi podria demanar que li tractessin l' ofec.

ESTIMULAR L' ODI ENTRE CATALANS

No vull accentuar gens un drama prou greu. En tinc prou amb parlar amb amics i coneguts, cosa encara a l'abast d'alguns, si bé en disminució. No tots ens odiem. Però tenim por. Ara bé, això si: una bona part del 47 per cent dels favorables a la independència pot odiar a l'altre 52 per cent que hem demostrat, amb el nostre vot, en unes eleccions més rodejades de pressions secessionistes que cap altres per res, estar-hi en contra i recíprocament, el 52 pot odiar al 47 per cent. Uso les dades del 27-S, malgrat que ara, com Mas sap, perquè en té enquestes, són diferents: han augmentat dia a dia el nombre dels contraris al secessionisme.

Dissabte, com gairebé cada dia, Artur Mas, va estimular aferrissadament aquell odi. Hauria d'haver estat el president de tots els catalans i com sempre no ho va ser. Pujol ho aparentava i va resultar ser el cap ? en italià "capo" ? de la seva família i d'un ordre polític ( o desordre polític establert) en el qual la cleptocràcia clànica pot ser determinant. Si això no es posa de relleu i esdevé la base conceptual i moral d'un replantejament de fons, estem dats i beneïts. Un altre element clau és l' increment oficial en un 5,3 per cent de la mortalitat a Catalunya en el 2012. Fou molt més que enlloc d' Espanya i una enquesta entre metges en culpà "les retallades sanitàries de la Generalitat". Ho he escrit moltes vegades, però cap periodista n'ha dit ni un mot. Si hi sumem les morts de persones justament desesperades, ens acostem a una epidèmia.

LA VIDA PRIVADA COM A DIFICIL REFUGI

Hi ha uns aspectes de deteriorament somàtic que són obvis. Però també hi ha hagut pertorbació de base psicologia i, per tant, molt desequilibri psicològic individual. Per raons només de manteniment i recerca del mer poder personal, Mas va introduir des de dalt i des de fora ( no estava en l'agenda social general) un fals problema, a més d'impossible resolució: la cosa aquesta de la independència. Per encaixar-la per sobre (sic) de les realitats socials s'ha hagut d' usar molta violència conceptual. O potser coses pitjors, com el "repudio" social a la cubana, és a dir l'exclusió de base ideològica del cos social. No és res lleu.

Mas no va exposar la seva cosa utilitària (pel seu poder) de manera diguem-ne normal Tothom té dret a fer valdre les seves idees. Ell ho va imposar desmesuradament amb uns fòrceps mediàtics, el més perillós i vil dels quals és TV3. Va voler articular tota la societat entorn a un fals problema. Jo he vist la TV escocesa i la quebequesa. Allí es parla de la independència com un problema polític més. Aquí s'ha volgut construir tota la societat al seu voltant, amb vocació de control polític de la societat.

MANIPULANT FINS I TOT LA PREVISIÓ DEL TEMPS

El 27-S, a TV3 es va manipular fins i tot la previsió del temps. Si això no és "totalitzant" com diria el professor quebequès antisecessionista Jean Leclair, ¿què ho és? Altres potser dirien que és totalitari, és a dir un poder caracteritzat per ser excloent, molt excloent, fins i tot respecte a una cosa tan elàstica i opinable com la prognosi del temps. La manca de llibertat d'opinar i, per tant, d'optar, pot portar, per incapacitat o manca de voluntat de voluntat d' enfrontar-t'hi a haver de delirar, amb la qual cosa entrem en la psicopatologia. Continuar relliscant ha de ser fàcil.

Un cop ficats per Mas en un drama psicopatològic, el primer mecanisme genèric de supervivència fou simple. Moltes persones ens refugiarem en la vida privada, procurant crear un cau pacífic, normalment familiar o similar, basat en donar amor i rebre'n, a escala modesta i amagada. Volíem ser petits microcosmos de pau. Dura tasca intentar fer-ho en temps de guerra civil catalana larvada. Una guerra que aviat va penetrar a les llars, en forma de rentat de cervell mediàtic permanent i malgrat que la família aquí ha estat una institució ben forta.

FELIPE GONZÁLEZ I LA DIVISIÓ FAMILIAR

El nou de febrer del 2014, Felipe González ho va posar de relleu en una entrevista a la TV amb Jordi Evole. Esverat, va dir que hi havia una espècie de guerra civil en el si de les famílies catalanes, les del mític i desaparegut oasis català. Artur Mas, que crec recordar estava davant, no hi va replicar.

Els teleespectadors i fins i tot el propi González, és van escruixir. Però la veritat és que ja ho sabíem i no gosàvem dir-ho, pel merdós cofoisme que ens té anestesiats. Els periodistes més agosarats ( sigui dit amb ironia) varem (primera persona del plural) gosar citar a González, com molts anys abans citàvem al meu enyorat amic José Antonio Novaïs, corresponsal de Le Monde. Juro que ho vaig fer moltes vegades, citant informacions que jo mateix li havia passat, en no poder exposar-les directament i personalment. La sinistra comèdia perdura i ens volen fer creure que això és el camí per l'Edèn independentista.

Com a jutge, vaig haver d'ordenar l'aixecament de molts cadàvers de suïcidats. No ho oblidaré mai, si bé crec que no haig -- i potser no podria-- explicar-ho. Mai no va ser agradable. Em va marcar, crec que positivament, en comprometre'm per sempre en favor de la vida. Ara resulta difícil. Estem en anys molt fúnebres.

UNA SOCIETAT MENYS PROTECTORA QUE MAI

Avui tot és difícil, perquè la societat catalana és menys acollidora i protectora que mai. Dotzenes de vegades he escrit que ens domina un reietó casolà, Artur Mas, amb una política impregnada de Tànatos, l' esperit de la mort que tant va estudiar i formular Freud.

Que no se'ns parli de diners. Certament, són necessaris per a millorar moltes coses. Però conec societats africanes molt pobres i amb una gran solidaritat interna. Altrament potser a Àfrica no en quedarien africans. Recordi's escenes de fraternitat entre els immigrants que fugien de la tirania baasista siriana, tant ben emparada durant anys pel pitjor jacobinisme, ideologia criminal molt útil per a comprendre a Pujol i a Mas.

Excepte en casos excepcionals, les persones no volen abandonar la vida per raons polítiques. Però sls extremismes polítics poden esgotar el desig de viure dels demés. O considerar que la vida de sers innocents és un fet secundari, en posar-la al costat de grans frescos històrics que falleixen . O si es concreten és per a crear més Tànatos i més morts. Mas que ara està a punt de ser avi. Podria, per una vegada, pensar una mica i veure que potser el que dic mereix un polsim d'atenció. No va tenir sentit d'humanitat Jordi Pujol i ara, tant ell com la seva família, estan on segur que no havien mai volgut estar.

No n'haig de donar detalls massa cruents, atès que podria fins i tot molestar. Només diré que en la Revolució Francesa hi havia malvats ?però jacobins, per tant aquí encara admirats ? que sucaven trossos de pa en la sang dels guillotinats i se'ls menjaven.

CATALUNYA SENSE "HEIMAT"

Sense exposar quelcom tan cru, un regeneracionista dit progressista d'aquí va escriure que assolir un canvi profund "justificava la mort d'un milió de persones". La guerra civil no va arribar a tant. Però va estar en la línia. Si, com vol la CUP, desapareguessin la Unió Europea, l' OTAN i el Fons Monetari Internacional seria més fàcil dur-ho a terme, crec jo, i crec poder demostrar-ho.

El passat 9 d' agost vaig publicar en el Diari de Girona un article titulat "Catalunya sense "Heimat"" on exposava aquest concepte alemany, pacificador i respectuós amb les diferències que tan de bé ha fet a Alemanya, en especial després d'haver sortit del pou nazi, si bé és anterior a aquell. A Internet hi ha moltes entrades sobre "Heimat" en alemany. Wikipedia en dona una visió sumària en anglès.

No hi ha vacunes absolutes i aquí ni relatives. Però si, ai las, incitacions a lluites fratricides. Mas va començar usant-les en benefici personal, amb la criminalització del fonema "Madrit". Per això ara pot entendre's amb la CUP en una lluita frontal contra l' Europa Unida i l'economia de mercat. Assumir per primera vegada una barbàrie pot no ser fàcil. Però després ja pot no venir d'aquí anar d'una monstruositat a una altra. Fa anys que n'estic convençut. Precisament fou a l' Alemanya d' entre les dues guerres mundials on n'hi hagué molts casos. Matar o mentir per una causa ha de ser tècnicament ben comparable a fer-ho per una altra.

L' única cosa que cal és que s'assassini del diguem-ne bé dels assassinats i de les generacions futures que gaudiran ? diuen ? d'un Cel en la Terra.

DESESPERACIÓ PERSONAL A PARTIR DE LA COL·LECTIVA

La veritat és que es pot, i de vegades es vol, provocar una desesperació personal, en base a una altra de col·lectiva. No crec que hi pugui haver-hi massa metges catalans que em puguin contradir. La immensa majoria han anat patint continuades retallades de sou i increments constants de la pressió de treball. Ara hi ha un centre de Recuperació del Metge Malalt ( PAIMM) del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona(COMB), destinat a metges amb problemes psíquics i conductes additives. Són uns problemes que no cauen del cel.

No només calen mesures "a posteriori" sinó anàlisis amb vocació preventiva. Però el COMB no ho vol veure en estar dominat per CDC des de fa segles, a través del gran poder fàctic que és Jaume Aubia. Aquest també és la figura determinant del "sector de negocis sanitaris de CDC". Encara que costi de creure, el COMB va promoure un manifest de vuit entitats professionals sanitàries afirmant que en la passada campanya electoral no ? repeteixo: no ? s'havia de tractar de sanitat. Matar el problema, o el portador de males notícies, sempre és una bestiesa.

Al COMB tampoc no volen que la sanitat es tracti a la premsa. Aubia, a través del seu gran amic Josep Caminal, titular del còmic càrrec "Director General de la Presidència"(del Grup Godó) ha aconseguit que La Vanguardia mai no hagi escrit mai ni una sola línia crítica sobre les retallades sanitàries. Actualitzen el títol d' un llibre del poeta i periodista Josep-Vicenç Foix: "Allò que no diu La Vanguardia". Foix va ser Premi Nacional (espanyol) de les Lletres Espanyoles (1984) cosa que aquí sovint s'oblida.

CDC: ELS CATALANS, OVELLES DEL PASTOR MAS

La dirigent gironina de CDC, Elena Ribera, diputada sortint, va anar encara més lluny. Quan en el 2012 era la número dos de la llista electoral pujolista, va gosar dir públicament: "Benvinguda la crisi perquè ens ha fet aflorar el sentiment català". També afirmà i també està gravat: "Hi ha moltes ovelles en aquest poble (el català) que busquen pastor i aquest pastor el tenim nosaltres (Artur Mas)". Cal afegir-hi que les crisis causen morts ( i l'actual, per ella "benvinguda", no és cap excepció). A més molts pastors condueixen el seu bestiar, ovelles incloses, a l'escorxador, ben naturalment i banalment.

George Orwell ja ens oferí, amb "1984", un presagi de la demagògia imperant, gràcies al seu poder mediàtic, en la Catalunya de Mas. Ara Ribera em fa pensar amb "La rebel·lió dels animals, Ens pot oferir un bon retrat del comunisme, collita del 1917, de la CUP.

Ens volgueren fer creure que la sanitat va bé i que no cal ni parlar-ne. Ho determinaren Aubia i Mas, perquè si s'hagués posat de relleu que era un gran problema s'hagués vist de qui és la culpa. Atesa la complexitat de la qüestió, s'hagués pogut mostrat a Mas com un peó a mans del més intel·ligent Aubia. Com abans Mas també ho va ser en les mans de Josep Prat, també intel·ligent, mot que no és sinònim de moral, en cap dels casos esmentats.

CALLER RESPECTE A SANITAT

Cal ser sincer i reconèixer, com vaig fer en el seu moment, que els Aubia, els Prat, els Mas, els Mas-Colell, els Josep Maria Piqué i Artur Mas han guanyat, per ara, com a mínim la seva batalla de destrucció de la sanitat pública. Em temo que els clams ultraradicals de la CUP no acabin garantint, durant massa temps, aquella sinistra victòria.

La CUP vol col·lectivitzar-ho tot, però no se sap a quin dia ni a quina hora, ni qui ho pagarà. Segur que no voldrà fer-ho el Fons Monetari Internacional. Hi la via cubana del 1959 que han pagat amb un llarg embargament. No diuen gaire res de que el Clínic de Barcelona hagi esdevingut la gran porta oberta per a privatitzar totes les estructures hospitalàries de Catalunya. Ni aclareixen què acabarà sent el Consorci de Lleida. Obliden que s'arriba al conjunt a través de les seves parts i no pas a base de cabòries celestials.

Altres callen i es resignen. Costa molt fer-los-hi entendre un tema que requereix temps i dedicació per a poder-s'hi ficar. Quant a ERC té una política de partit oportunista integral. No és gens nova. ERC se sembla a l' històric Partit Radical francès, encara existent. És el més vell i més ridícul de França. Sempre l'he definit com la dreta de l' esquerra i l' esquerra de la dreta. Admiro al seu líder dels anys cinquanta, Pierre Mendès- France. Però la resta no ha estat ni és gaire res de bo.

ACABEM AMB MAS O ELL ACABA AMB NOSALTRES

Mentrestant aquí hi ha baixes, i no solament sanitàries. La vergonya, la impotència, els enfrontaments entre persones que només volien estimar i estimar-se pacíficament i arraconadament va corroent a molts i liquidant a un bon nombre, abans d' hora. Estem esgotats. Mas ha penetrat en el marc col·lectiu només per a fer mal a tot el teixit social i a totes les esferes de la vida pública i privada dels catalans. O acabem amb la seva maligna destrucció o bé acabarem destruïts. Ho tinc ben clar. No puc arribar a creure que Jordi Pujol hagués gosat arribar tan lluny ni fer-ho tan cruelment. Per això, és secundària tota política que no sigui alliberar-nos de Mas, alliberant també les nostres llars, on penetra un dia si i un altre també la seva vil i espatarrant força mediàtica. El liquidem políticament o ell ens pot liquidar a tots en el sentit més planer del mot.

És just i procedent citar a Jaume Carner gran ministre d' Economia de la Segona República Espanyola i avantpassat del dirigent del PSC Joan Raventós Carner. Va afirmar de Juan March, famós finançador mallorquí del cop d' Estat del general Franco "O la República acaba amb March, o March acaba amb la República". De Mas ja es pot dir que ha acabat amb el catalanisme moderat. Ha trencat la pacificació territorial dins d' Espanya. Ha liquidat CiU i està liquidant CDC, mentre cal preguntar-nos sobre la seva responsabilitat en altres liquidacions de catalans, pacífics i normals i corrents. No és cap exageració.

En tot cas, vivim pitjor i estem sent devorats per angoixes reals. Mentre Mas continuï fent durar la torturadora espera del seu inevitable fracàs final, tot anirà empitjorant. Es va veure fa pocs dies respecte als centres de la sanitat pública del carrer Numància i del carrer Manso de Barcelona. També es va veure la seva debilitat. Un meu únic article els va fer tirar enrere dotzenes d'acomiadaments, alguns ja efectuats i ara anul·lats.

Podem tenir una Catalunya dels cementiris. Però no crec que això angoixi a Mas. Ell vol regnar. Encara que sigui entre els morts. Fa mesos que estic escrivint que Mas encarna el Tànatos. Els fets ho proven, cada dia més i millor.