La Cubana estrena “Adeu Arturo” a Coliseum amb una gran festa

Sigui per la pandèmia, que ho ha trastocat tot, sigui per un progressiu canvi d'hàbits, el cert és que ja no hi ha estrenes com abans, quan la presentació oficial d'un nou muntatge teatral donava lloc a una convocatòria a la qual intervenien famosos (els que hi havia a mà, és clar, que per aquests pagaments tampoc solien ser res de l'altre món) i les empreses més generoses organitzaven al final una cuchipanda amb cava, i una mica de ressopó. Ara, i excepte honroses excepcions, les obres comencen la seva singladura sense més ni més i de vegades fins i tot els mateixos periodistes acudim quan porten complert bona part del seu recorregut.

Però La Cubana sap fer les coses com correspon a la tradició i aconsegueix que quan estrena una nova producció, l'espectacle no només discorri dins de la sala i sobre l'escenari, sinó que surti dels murs del teatre i arribi al mateix carrer. Tal com va passar amb l'estrena de “Adeu Arturo”, la seva darrera producció, que arriba per fi a Barcelona i senti els seus reals al Coliseum després d'una llarga singladura per altres ciutats espanyoles.

Al passeig de vianants de la Gran Via s'havia muntat a aquest efecte un vistós decorat que advertia de l'esdeveniment que s'havia de desenvolupar i una orquestina desgranava la seva música per a sorpresa i esvalot dels vianants, que s'aturaven per participar gratuïtament de la festa. Quan va arribar l'hora de començar la funció, els convidats van anar entrant ordenadament a l'espaiosa sala del Coliseum fins a omplir completament el pati de butaques on no va quedar un sol seient lliure. I a partir de llavors, va començar la cerimònia, És a dir, la representació de “Adeu Arturo”, al que podríem definir dient que és un “espectacle còmic-líric-musical”.

Un decorat magnificent adornat amb corones de mort -les cintes del qual indicaven el famós que les havia enviat, entre els quals apareixia l'alcaldessa Colau- ambientava la cerimònia fúnebre de Don Arturo Cirera Mompou, natural d'Andorra i resident a la Rambla de Catalunya de Barcelona, on va viure fins a la seva mort, centenari, solter, ateu i amb l'única companyia del seu lloro. Cavaller d'empremta renaixentista, afecte a la cultura i a les arts, les restes mortals reben l'homenatge d'una plèiade de personatges i entitats que acudeixen a donar-li l'últim adéu. A partir d'aquí, es desplega la imaginació infinita de Jordi Milán, autor del text d'aquesta comèdia i director que, amb la col·laboració musical de Joan Vives, la coreogràfica de Leo Quintana i un llarg etcètera d'assistències, han fet possible que aquesta idea desopilant es converteixi en una realitat despendolada i divertida.

El més notable és que la companyia pròpiament dita està formada per onze únics intèrprets (acompanyats per mitja dotzena d'auxiliars i covers) cadascun dels quals, en una de demostració sorprenent de funambulisme, es transforma en diferents personatges, algun dels quals fins i tot en vuit! Això els obliga a un canvi ininterromput i fulminant de vestuari.

“La vida és com una funció de teatre i jo em sento content i feliç d'haver-la interpretat”, va deixar dit Don Arturo Cirera Mompou. Bé es pot afegir que tots els que intervenen en aquest muntatge, intèrprets, tècnics, col·laboradors, poden sentir-se contents i feliços d'haver fet possible aquesta nova funció, la 23a d'aquesta companyia teatral que, una vegada més, converteix en realitat el propòsit de “prendre-ho tot a riure i fer riure tothom sense molestar ningú”.

En sortir del teatre, on tothom va intervenir corejant, aplaudint, batent palmells o agitant les banderoles que acompanyaven el programa, encara quedava una sorpresa: una esplèndida taula amb xocolata i brioixeria fina -cortesia de La Cubana- per culminar una matinada inoblidable.