Ferran Garrido: "Al confinament vaig descobrir que es pot escriure poesia des de l'alegria"

Aquest dijous 10 de febrer, el periodista, escriptor i poeta Ferran Garrido va presentar el seu tercer poemari T'escric aquesta carta a Àmbit Cultura d'El Corte Inglés de Callao, a Madrid. Una presentació multitudinari en què l'autor va ser sorprès en veure que Nacho Maño i Gisela Renes havien fet una adaptació musical de la seva obra , en concret dels versos de Ser Agua i Del Temor de la Ràbia .

El també poeta Rafael Soler va ser l'encarregat de presentar aquest tercer llibre de Garrido, un valencià que porta tota la vida dedicant-se a les lletres. I sobre T'escric aquesta carta va dir que és una obra d'expressió neta que va directa als sentiments i que es troba emmarcada dins del moviment conegut com a poesia de l'experiència.

Des de Catalunyapress hem fet una entrevista molt amena a Ferran Garrido, en què hem parlat de la seva faceta com a poeta, de la seva inspiració i del seu darrer treball. Una xerrada en què ha deixat clar el seu amor per la poesia i ha intentat fer-nos-ho sentir als altres.

El poeta Ferran Garrido durant la presentació del seu tercer poemari /@María José Mercader

Per a qui no et conegui, qui és Ferran Garrido?

Doncs sóc periodista des de fa 36 o 37 anys, he treballat a ràdio nacional d'Espanya i sóc redactor de telenotícies de RTVE. Sóc escriptor, articulista de premsa i poeta. Bàsicament escric.

Per què vas decidir dedicar -te a la poesia?

A la presentació del meu nou poemari, l'altre dia a Madrid, alguns amics em van mostrar poemes meus escrits als anys 80. Crec que sempre he considerat la poesia com una cosa terapèutica. Quan un dóna molt al coco, troba a la poesia la manera de treure el que porta dins. La poesia serveix per treure sentiments que si un se'ls queda a dins, s'enverina. Vaig decidir dedicar-m'hi per pura necessitat.

Qui van ser els teus referents?

La base de qualsevol persona que es dediqui a la literatura, o fins i tot al periodisme, és llegir. Cal llegir molt. La generació del 27 és un referent immediat. Lorca, Vicente Aleixandre, Miguel Hernández. Són referents innegables, una referència obligada. No oblidem escriptors com Luis Rosales. La generació del 98 també és fonamental per entendre la literatura o la poesia. A Antonio Machado cal llegir-lo completament. De la generació de postguerra, hi ha un referent innegable que és Jaime Gil de Biedma. I un altre que m'ha influït molt és Luis Feria, per dir-te'n alguns. Et diria moltíssims perquè n'he llegit molts. Més poetes que m'han influït ja alguns dels quals he tingut la sort de conèixer... Francisco Brines, que per mi era una referència i un mestre dels poetes valencians, va morir l'any passat després de rebre el premi Cervantes. Rafael Soler, un altre poeta meravellós que va ser el que va presentar molt llibre. O Joan Margarit, una autèntica meravella llegir-lo.

Diuen que T'escric aquesta carta , el teu tercer poemari, és més personal que La ausencia habitada (2014) i Reflejos (2018). Què ens trobarem entre les seves pàgines?

Sí, potser ho és. Són poemes, gairebé tots, escrits a l'època més dura de la pandèmia: el confinament. Jo a més em vaig confiar en solitari, estàvem tot el temps sortint, fent reportatges, en una època dura en què a més només hi havia guants i màscares. En aquelles poques tardes que un estava sol, van néixer aquests poemes. El que trobarem aquí són missatges. Cada poema és un missatge per al lector. Una manera de repensar coses que em passaven pel cap. El meu poemari més personal. Altres poden ser diferents, però en aquest tenia molt de temps per reflexionar, així que hi ha molta reflexió en forma de vers.

I a més d'això, en què es diferencia aquest dels anteriors?

El primer llibre de poemes que vaig publicar, és producte d'un canvi vital terrible a la meva vida, són poemes molt durs, alguns molt amargs. Després va arribar Reflejos, que és una forma de veure'm, però no en mi mateix, sinó a l'entorn. O que el lector es vegi reflectit al voltant. I aquest no, aquest és reflexió pura, basat en un moment difícil, però demostrant que no cal estar malenconiós per escriure poesia, doncs molts dels poemes són molt positius . Aquesta és la gran diferència. Vaig descobrir enmig de la bogeria del confinament que es podia escriure també des de l'alegria o des d'un intent d'optimisme i no necessàriament des de la malenconia.

Vaig descobrir enmig de la bogeria del confinament que es podia escriure poesia també des de l'alegria i no necessàriament des de la malenconia

Hi ha canvis, per tant, quant al contingut o la manera com neixen aquests poemes. Hi ha evolució també en la manera de mostrar els sentiments, d'escriure'ls o en el llenguatge?

Tots evolucionem amb el temps, el llenguatge és una eina molt viva. Hi ha formes diferents de concebre la poesia a mesura que passa el temps, que ens fem grans, així que suposo que sí que hi ha una evolució.

Potser és una opinió personal, però crec que per als que no ens dediquem a la poesia, escriure-la ens sembla una cosa molt complicada. Com sorgeix la poesia? Com t'inspires?

La poesia va sorgint de mica en mica. Un poeta no té el mateix mètode de treball que el novel·lista, amb la planificació, els horaris, la documentació. La poesia sorgeix. La poesia brolla a borbolls . Tinc poemes escrits en un tovalló d'un bar, a la part del darrere d'una nota de premsa, en un bloc de notes que porto sempre amb mi. Hi ha poemes que s'escriuen al mig minut i altres que triguen una setmana. A mi em sembla més complicat escriure una novel·la i per a alguns amics novel·listes és més complicat escriure poesia.

La poesia sorgeix, brolla a borbolls.

He vist que als poemaris o Twitter, els poemes els acompanyes d'una fotografia. Per què?

Un crític català, fa uns anys, a un Sant Jordi, em va posar el sobrenom del 'poeta de la imatge'. Al principi pensava que era perquè treballo a la televisió, però va resultar que era perquè els meus poemes van acompanyats d'una foto. Crec que això ve del periodisme. Quan en periodisme no podem comptar alguna cosa amb paraules, fem servir una fotografia, que ens explica altres coses. A la poesia no és tan així, perquè escrius el que vols com vols i cadascú ho interpreta a la seva manera. Però una foto pot donar molt suport al missatge que es vol transmetre. Encara que hi ha fotos que en veure-les et fan comprendre immediatament què significa el poema i d'altres en què has de reflexionar per entendre per què el text va acompanyat d'aquesta fotografia. A més, això és producte de la col·laboració amb un amic, Pedro Ignacio Fernández, que ha llegit la meva obra i jo conec la seva fotogràfica. Hi ha un diàleg entre la seva feina i la meva poesia com podria haver-hi entre una crònica periodística i la fotografia. És per posar més càrrega a la poesia.

Parlant de Twitter, com influeix la tecnologia i les xarxes socials a la poesia?

Les xarxes socials van aconseguir fa 8 o 10 anys que la poesia es posés una altra vegada de moda. Alguns autors, quan vam començar a publicar –que no a escriure poesia– ho vam fer a través de xarxes socials.

Com bé deies a l'inici, ja als anys 80 escrivies poesia, però no la publicaves. Per què vas decidir fer-ho? Què pretendre aconseguir, com a autor, en fer pública la teva obra?

Mai vaig pretendre res. El meu primer llibre va néixer de casualitat. Vaig saber quan el llibre ja estava publicat, que òbviament em va alegrar molt, però va ser així. No pretens res, que et llegeixin, com tots els autors. Quan els poemes es queden en un calaix és com si les paraules s'haguessin mort. Però quan el teu editor publica la teva obra és com si les teves paraules anessin a quedar vives per sempre. És una satisfacció íntima. És com si aquests poemes no anessin a quedar morts; cobra vida quan es publiquen.

Presentació del poemari de Ferran Garrido a El Corte Inglés /@María José Mercader

Creus que la poesia és un gènere literari agraït?

Sí. La poesia és un gènere literari que va al cor de les persones . I és molt agraït perquè cadascú ho interpreta com vol. A mi em sorprèn que alguns dels meus poemes, amb càrrega social, ideològica, etcètera, algú els interpreti com un poema d'amor. Jo dic, "doncs mira, no ho havia vist així". La poesia és molt agraïda amb el lector, perquè ell l'adapta al seu estat d'ànim, a la percepció. Tinc una amiga que diu que la poesia no deixa de ser una expressió de la filosofia. La poesia és bellesa i la bellesa és molt agraïda per a qui la contempla. D'altra banda, que posin música als meus versos és increïble, em sorprèn. Les cançons que escoltem a la presentació, en acústic, són meravelloses. I quan acabin amb l'orquestració i segueixin musicant més poemes... amb això hom s'adona de com és d'agraït. Lletres millors o pitjors, més belles o menys, però al final l'art interactua amb l'art, amb música, veus meravelloses, fotografia, textos i poesia.

Un dels poemes de Ferran Garrido, musicat per Nacho Mañó i Gisela Renes @oléLibros

Què diries a algú que de primeres no està interessat en aquest gènere literari?

Sabem que la poesia no és el gènere que es ven més, però tothom té algun poema que li ha tocat el cor. Lorca deia que la poesia no necessita lectors sinó amants. Això no és agafar un llibre i llegir-lo com una novel·la, de l'embranzida. Es pot llegir a poc a poc, cal afeccionar-se a poc a poc, però cal fer-ho . Perquè al nostre país tenim moltíssims referents als quals la gent ha de llegir i comprar, perquè si no és molt difícil que la poesia agafi força i s'editi. A poc a poc, i ja l'aficionat que la devori. Ara s'està publicant una col·lecció de poesia, que treuen cada quinze dies un llibre d'un dels clàssics. Rubén Darío etcètera. Quina manera tan meravellosa d'acostar-se a aquests poemes que s'han llegit tant. Cal llegir poesia, és una manera d'acostar-se a la bellesa.

Segur que després d'aquesta entrevista, algun dels nostres lectors comença a aficionar-se a poc a poc a la poesia. Moltes gràcies, Ferran, pel teu temps.