“El Teatre Xinès de Manolita Chen”, el “cabaret dels pobres”

El teatre és un espectacle polièdric que inclou nombrosos gèneres i que, encara que ara estiguem acostumats a veure'l en locals estables i confortables, va néixer a les places de pobles. Aquest teatre nòmada ha perdurat, de fet, fins gairebé finals del segle XX i va tenir la seva expressió a Espanya amb nombroses carpes que el van portar per tot país presentant espectacles lleugers de varietats musicals i circenses en ocasió de fires i festes de tota mena, quan no visitant «places mortes» on no se celebrava res, però hi havia gana d'entreteniment. El cas és que aquest sector, tradicionalment menyspreat pels estudiosos, ha trobat el seu reivindicador a Juan José Montijano, expert coneixedor de la revista musical espanyola i dels gèneres parateatrals, que ha aprofundit aquest tema i és autor, a més d'una tesi doctoral , de nombrosos llibres.

Almuzara publica “El Teatre Xinès de Manolita Chen”, un estudi en profunditat d'un dels quatre teatres ambulants més emblemàtics que hi va haver entre el terme de la guerra civil i el de l'anterior centúria, amb el Lido de Pepita Hervás, l'Argentí de Manolo Llorens i el Chino (capçalera robada a l'autèntic) d'Antonio Encinas. Va ser fruit de la trobada de dos personatges hagut a principis dels quaranta al Circ Price: la madrilenya Manuela Fernández Pérez (Pont de Vallecas, 1929) i el xinès Chen Tse Ping (Ching Kiang, 1905); ella, charivari i ell, membre d'una trupe d'acròbates i a més llançador de ganivets. Es van enamorar i, vidu aquest darrer de la seva primera dona, van contraure un matrimoni que va perdurar fins a la mort i que va donar lloc, a més, a un projecte artístic i empresarial –el Teatre Xinès i les seves “Gales Orientales”- que ha deixat empremta inesborrable.

Manolita Chen va ser, segons aquest autor, una “singular vedette que va recórrer durant quaranta anys tota la geografia espanyola (i) no va deixar indiferent ningú. Per a uns era un veritable delit poder contemplar-la sobre l'escenari, la lloaven, elogiaven i fins i tot l'han considerat un mite que perviu avui dia, en ple segle XXI…. Altres, per contra, la van injuriar, van censurar vilipendiar i van considerar un subproducte més allunyat dels circuits culturals burgesos plens de senyores encopetades, banquers, funcionaris i «entesos» en matèria tetral, no només acadèmics, sinó crítics i professionals”.

Dona amb una extraordinària bellesa i sensualitat, acusada intuïció per connectar amb el públic i excel·lent desimboltura sobre l'escenari –tot i que sembla que amb escassa potència de veu, com va reconèixer la seva pròpia filla–, va dirigir aquest teatre ambulant en el seu aspecte artístic contractant artistes, organitzant espectacles i coreografies, vigilant que tot sortís a la perfecció, i va ser detallista, mandona i posseïdora d'un geni viu, mentre tots els que aporten el seu testimoni es desfan en elogis sobre el seu marit, conegut col·loquialment com a «Chepín», que qualifiquen de excel·lent persona i molt humà. En tot cas, l'estreta convivència que imposava aquest treball, amb dies en què arribaven a programar ¡fins a vuit funcions!, l'última de les quals limitava amb l'alba, va fer que el conjunt humà del Teatre Xinès fos una cosa semblant a una gran família, fins al punt que van abundar els matrimonis entre professionals del mateix. Que, això sí, cobraven sobre individuals i tancats per evitar que ningú sabés el que percebia l'altre.

Menyspreat aquest tipus el teatre pels soi dissant intel·lectuals, va divertir i enlluernar diverses generacions d'espanyols amb espectacles que Paco Umbral –un dels seus més rendits admiradors–, va descriure així: “primer surten les alegres noies de la malla, amb plomalls i perfums, per anar caldejant l'ambient, que tot butà és poc, i després, ficats en farina, vindrà la família contorsionista, la tocaora de guitarra, vestida de nit com si fos cantar l'ària de Tosca, la cigarrera desvestida i maliciosa -«ho tinc negre, ho tinc ros, tabac americà»-, l'unisexual entradet vestit de macarena flamenca, la Barbarella suburbial vestida amb botes fins a l'engonal i perruca vermella, el cantaor de Linares, el graciosset prim i la música camp que agrada al barri. «Grosella, lindíssima rosella». Però aquestes roselles tenen 'michelines' i els trenta ja ens els compleixen”.

Un món entranyable que Montijano estudia en profunditat, ressenyant a manera d'enciclopèdia del sector els teatres ambulants que van circular a Espanya des del 1939, explicant les seves formes de vida, desplaçaments, organització interina (Chepín tenia dues carpes i mentre la seva gent actuava en una d'elles) en una població es muntava l'altra a la següent i així no paraven ni un dia), artistes (hi va haver molts famosos que no van dubtar a fer temporades nòmades o es van iniciar anant de poble en poble, tal el cas de Marifé de Triana, que va debutar amb 15 anys al Xino) , produccions, funcionament econòmic –les subhastes de terrenys pels ajuntaments als firals-, problemes amb la censura i un llarg etcètera. Un món que el destapi imposat pel canvi d'hàbits, la proliferació de les cadenes televisives, la facilitat de les comunicacions i altres variades concauses van sentenciar a mort als anys vuitanta del segle passat però en què, com va dir un dels seus artistes “ entraves novell i sorties fet tot un veterà”. Una veritable escola, a més a més d'un espectacle meravellós.