Sala Fènix: Luca Gatta interpreta un Lazarillo amb la tècnica de la comèdia dell'arte

Hi haurà pocs estereotips que puguin semblar més espanyols que el Lazarillo. Protagonista d'un dels textos més senyers de literatura de l'Edat d'Or, representa el tradicional murri que tracta de sobreviure a la misèria que l'envolta amb enginy i desvergonyiment. Però en realitat cal reconèixer que aquest arrelament en el nostre univers peninsular és fàcilment extrapolable a qualsevol altre àmbit territorial en què es produeixin situacions anàlogues de desvaliment i, en tot cas, no pot ser estrany que es doni en llocs tan propers a la nostra idiosincràsia com la veïna península italiana. Luca Gatta ho ha entès així i s'ha inspirat en les aventures, trapassaries i peripècies del Lazarillo espanyol, que pot ser el Lazarillo de qualsevol lloc, per crear un monòleg que li ha servit de base en la visualització d'un exercici esforçat i virtuós de les tècniques interpretatives pròpies de la comèdia dell'arte, de les quals és conspicu executor i mestre.

Advertim que “El romancer del Lazarillo” és, malgrat el seu títol en castellà, un text en italià, cosa que sorprèn l'espectador quan dóna inici la funció, potser inadvertit d'aquest detall important. Però si al principi pot sentir una certa incomoditat per això, ràpidament la supera quan comprova que el monòleg es desenvolupa tant amb la dicció com amb la gestualitat. Gatta es desplaça pel mínim escenari de la Sala Fènix amb plena desimboltura, utilitzant una gestualitat imaginativa, plena de recursos, ininterrompuda i veloç que l'obliga a seure, aixecar-se, coixejar, fer tombarelles i salts, ballar i executar tota mena de moviments, mentre es col·loca a la vista del públic elements complementaris que pren i deixa successivament a una prestatgeria que constitueix l'únic decorat. Perquè en realitat ha d'anar donant vida a diferents personatges, tot epígons de les aventures del captaire protagonista, per la qual cosa utilitza recursos adequats que li permeten ressaltar la seva identificació respectiva.

Una il·luminació adequada a cada moment i, sobretot, oportunes i successives insercions musicals subratllen l'actuació de Gatta i li donen suport indispensable. Tot això per demostrar que “la idea de vincular la comèdia dell'arte amb una novel·la sorgeix precisament de la necessitat de potenciar per a l'escena una forma que encara conté la reminiscència de les narracions medievals orals i bromistes amb una forta teatralitat lligada a personatges i situacions”.