Rudolf Hoss, cap del camp d'Auschtwitz: “Pensava en els jueus com a unitats, mai com a éssers humans” (“La mort és el meu ofici”)

“No tinc necessitat de cap excusa. Jo vaig obeir. Em van triar pel meu talent organitzatiu. Ho tornaria a fer si em donessin l'ordre. Al principi vaig tenir una impressió lamentable. Després, de mica en mica, vaig perdre tota sensibilitat. Crec que això era necessari: altrament, no hauria pogut continuar. Pensava en els jueus com a unitats, mai com a éssers humans. Vaig centrar-me en l'aspecte tècnic de la meva tasca”. Heus aquí un raonament que posa els pèls de punta i mostra fins a quin extrem l'ésser humà és capaç de les atrocitats més grans per allò de l'imperatiu categòric i l'obediència deguda. Es fa allò que cal fer, al marge del que l'executor pugui pensar. Tal va ser el raonament amb què va explicar com havia desenvolupat la seva tasca el front del camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau el tristament famós Rudolf Höss, la vida del qual ha novel·lat Robert Merle a “La mort és el meu ofici” (Sisè Pis) transformant-lo en Rudolf Lang.

“Allò sobrepassa la imaginació de què els homes del segle XX, vivint en un país civilitzat d'Europa, hagin estat capaços, tant en mètode, com en enginy i creativitat per construir un immens conjunt industrial l'objectiu del qual era assassinar en massa els seus semblants ”, raona Merle al principi de la seva obra. Situa al que després va ser un botxí immisericorde en un context familiar catòlic fortament oclusiu i repressor, amb un pare que n'hauria volgut que fos sacerdot. La mort del seu progenitor el va portar pel camí del nacionalisme perquè “per mi només hi ha una església i és Alemanya”. En plena adolescència, va intentar per tres vegades allistar-se a l'exèrcit per participar a la primera guerra mundial -va estar destinat al Pròxim Orient, amb els turcs- i al final ho va aconseguir, romanent després als cossos francs de la postguerra. Però, sense estudis, va haver de guanyar-se la vida en els oficis més humils (excavador, obrer industrial i de la construcció, repartidor de diari, camperol) fins que va llegir el Völkischer Beobachter (el diari oficial nazi) i va descobrir que “el diable no era el diable. Era el jueu”. Il·luminat d'aquest jaez, va apostar del catolicisme i es va afiliar al NSDAP, en grups de xoc del qual va intervenir al punt de participar en l'assassinat d'un adversari polític, per la qual cosa va ser condemnat a la presó. Quan els nazis van assolir el poder va ser convidat a incorporar-se a les SS, on es podia fer carrera encara sense tenir estudis i així va conèixer Himmler, a qui li va interessar “el meu talent organitzatiu i les particularitats de la meva consciència”. Per això, ràpidament va ser seleccionat per treballar en els camps de concentració fins a ser destinat com a responsable suprem del d'extermini d'Auschwitz-Birkenau.

Merle explica com es va desenvolupar la feina de Höss/Lang i el repte que va suposar per a ell assolir els tremends reptes de “productivitat” que li imposava Himmler. Calia trobar el millor sistema per assassinar el nombre més gran de víctimes en el menor temps possible i, sobretot, trobar la manera de desfer-se de les seves restes perquè “el però problema no és matar, sinó enterrar els cadàvers”. Entre altres raons perquè per matar no calia esforçar-se gaire: “Els presoners queien com mosques. Les epidèmies mataven gairebé tantes persones com les cambres de gas”. En tot cas, els forns crematoris van ser de gran ajuda: “A dir veritat, no m'agradaven gaires les fosses. El procediment em semblava groller, primitiu. Indigne d'una gran nació industrial. Era conscient que, en optar pels forns, elegia una opció més poderosa. Els forns tenien l'avantatge de garantir més secretisme, perquè la cremació no s'efectuava a l'aire lliure”. Per tot això, preveient la construcció de 32 forns, “podria obtenir un rendiment global de 8.000 cossos cada 24 hores, xifra que només era inferior a 2.000 unitats respecte al “rendiment perfecte” previst pel Reichsführer”. En fi que, complides les obligacions del seu càrrec, “la vida als camps també té el seu costat bo…. Si no fos per aquest -va fer un gest de desagradat- pudor…”.

Capturat el final de la guerra, va ser processat a Nuremberg. “En cert moment, el fiscal va cridar: «¡Vostè va matar tres milions de persones!». Vaig demanar la paraula i vaig dir: «Li demano que em disculpi, però jo només vaig matar dos milions i mig». Hi va haver llavors un murmuri a la sala i el fiscal fix que el meu cinisme m'hauria d'avergonyir. Tot i això, jo només havia rectificat una xifra incorrecta”.

I és que, com raona Merle, “tot el que va fer Rudolf no va ser per maldat, sinó en nom de l'imperatiu categòric, per fidelitat al líder, per submissió a l'ordre, per respecte a l'Estat. En resum, com a home de deure i precisament per això és monstruós”.