“El gran successor”: una radiografia del sàtrapa nord-coreà Kim Jong Un l'únic objectiu del qual és “mantenir-se en el poder”

A Lenin li hauria donat un ensurt si hagués pogut veure que la revolució bolxevic havia d'acabar o bé enfonsant-se (URSS), convertint-se en un sistema neocapitalista de partit únic (Xina Popular, Vietnam) o, el més inimaginable dels supòsits, donant lloc una dinastia familiar. Aquest últim és el cas de Corea del Nord, que tan bé coneix Anna Fifield a conseqüència dels nombrosos viatges que va fer com a periodista a la península coreana i que descriu, amb abundància de dades i avaluacions del màxim interès a “El gran successor” ( Capità Swing).

Després de la derrota japonesa, Corea -com Alemanya- va quedar dividida en dues zones d'influència, la frontera de les quals va fer amb tiralínies el llavors coronel i després secretari d'Estat Dean Rusk. El nord comunista, va decidir envair -sembla que contra l'opinió de Stalin- el sud desprotegit i va estar a punt de provocar un tercer conflicte general que, no obstant, va acabar en mer armistici i amb dos estats que han estat teòricament en guerra des de llavors. I així com al principi la zona més pròspera va ser la del nord, la diferència entre un i altre sistema econòmic i polític va fer canviar les tornes i mentre Corea del Sud és avui una de les grans potències econòmiques del món, la septentrional ha quedat ancorada a la seva obsessió de convertir-se en potència nuclear a costa de pobresa i subdesenvolupament. Però és que, a més, mentre al sud s'ha consolidat, no sense ensopegades, un sistema democràtic, al nord s'ha establert una dictadura comunista que es transmet per via hereditària amb una llegenda quasi divina que entronca la família regnant amb la muntanya Paektu i l'associa a fenòmens extraordinaris. I així el guerriller Kim Il Sung, el fundador de l'estat, va ser succeït pel seu fill, el playboy i amant del cinema Kim Jong Il i ara mateix pel seu nét, l'obès jovenet Kim Jong Un.

Fill de mare japonesa -una contradicció amb el furibund antiniponisme coreà- i educat a Suïssa, no estava inicialment destinat a la successió ja que no era el primogènit, però una sèrie de circumstàncies fortuïtes van fer que fos el triat per això pel seu pare, amb cosa que es va enfilar a la prefectura d'aquest estat dictatorial i teocràtic amb tan sols 27 anys, havent de bregar amb una gerontocràcia militar i política ben assentada.

Per tal de desfer-se de possibles adversaris, va fer afusellar el seu oncle Jan Jong Thak -que havia estat la segona jerarquia del règim- i assassinar a l'aeroport de Kuala Lumpur el seu germà Kim Jong Nam, el primogènit, que vivia retirat a Macau i va promoure seguidament un intens programa nuclear “com una mena de pòlissa d'assegurança contra la sort que havien corregut personatges com Gaddafi” que li va servir alhora per “canalitzar preciosos recursos al programa militar com una forma d'aplacar l'exèrcit, la institució que menys impressionada podia sentir-se per aquell «mariscal» mancat de qualificació”. Paral·lelament va aconseguir convertir Corea del Nord a l'adalid de la pirateria informàtica.

Tot i això i després de les terribles fams patides pel país durant el regnat del seu pare, Kim Jong Un es va proposar millorar la vida dels nord-coreans, als efectes dels quals va promoure obres espectaculars, com un parc d'atraccions, una estació d'esquí , la zona d'esbarjo de Wonsan o edificis d'habitatges, va tolerar la mercantilització a petita escala (mercats locals), aconseguint amb això que la inanició ja no sigui una amenaça, encara que la desnutrició sí que ho segueixi sent. A la qual cosa es va sumar una corrupció a gran escala el secret de la qual per a l'èxit empresarial consisteix a untar com més persones millor.

D'altra banda, va iniciar una obertura cap a Corea del Sud i els Estats Units, amb trobades amb el president del país veí primer i el president nord-americà Trump, a Singapur, després. “Potser -diu Fifiled- aquests dos líders tan poc convencionals eren justament les persones adequades per provar una mica més heterodox”. Sigui com sigui, “el líder nord-coreà, acostumat sobretot a formular amenaces incendiàries i esgrimir armes de destrucció massiva, va revelar capaç d'actuar com un autèntic estadista internacional, mostrant-se afable i fins i tot autocrític”, encara que a l'hora de la veritat la seva renúncia al programa nuclear exigit pels nord-americans fos més cosmètica que real.

L'autora descriu el món privat de luxe que tant Kim Jong Un, com el seu pare -que va tenir a la seva disposició, entre altres canongies, un harem per a ús exclusiu-, el seu avi i les seves famílies, han gaudit, amb una vida regalada i plena de privilegis, totalment ocultada a la resta dels seus conciutadans, obligats a viure a la màxima austeritat i a rendir un culte gairebé diví a tota l'estirp. El que no ha pogut evitar és una salut trencadissa motivada per la seva obesitat severa i potser per alguna altra patologia mantinguda en secret, si bé els analistes d'intel·ligència nord-americans l'han definit com un “actor racional” que obra en sintonia amb la consecució de el seu únic objectiu a la vida: mantenir-se al poder”.