dijous, 12 de desembre de 2019

Fava

Rubén Olveira

RUBÉN OLVEIRA

Una franquícia de restaurants de menjars italians es va introduir fa uns anys en el centre de Barcelona. De bon principi, en aquest establiment, meitat snack, meitat self-service, quatre fets van cridar la meva atenció. El primer va ser que, si s'ha de jutjar per la tonalitat de la seva pell i la seva morfologia, la majoria dels cambrers eren hindús i no italians.

Una franquícia de restaurants de menjars italians es va introduir fa uns anys en el centre de Barcelona. De bon principi, en aquest establiment, meitat snack, meitat self-service, quatre fets van cridar la meva atenció. El primer va ser que, si s'ha de jutjar per la tonalitat de la seva pell i la seva morfologia, la majoria dels cambrers eren hindús i no italians. El segon, que malgrat l'origen de les especialitats que allí se servien, no sé qui em va dir que la companyia era britànica, la qual cosa al temps vaig poder corroborar llegint una publicació financera; el tercer, que la majoria dels clients estaven convençuts de l'origen italià del restaurant, ja que el gruix dels assistents provenia d'Itàlia; i cambra, que les gegantesques forquilles amb que se servien els macarrons o l'arròs, estaven subjectes als mostradors mitjançant unes gruixudes i gens decoratives cadenes, com si temessin que algú fora a portar-los-hi. Vaig pensar que si estaven posats així, per alguna cosa seria. També em vaig muntar la meva història justificant que, encara que el capitalista fos britànic qui anava a posar un restaurant anglès a Barcelona, on la gent està acostumada al menjar mediterrani? Alhora, vaig recordar que a Londres jo havia assaborit algunes pizzes millor confeccionades que les que vaig prendre a Roma. Vaig reflexionar que els grups financers i industrials fan moure la bandereta de la pàtria quan convé, i quan no, col·loquen en l'asta dels seus edificis empresarials l'ensenya que més els fa guanyar diners. A partir de que vaig saber la procedència del grup econòmic que posseïa la cadena d'aquestes cases de menjar, no em va estranyar per res l'origen oriental dels seus treballadors, ja que recordava que als voltants de Trafalgar Square, la majoria dels negocis estan atesos per empleats provinents de llunyans països que formen o van formar part de la Commonwealth. Tampoc m'estranyava el fet que la majoria del públic present fos italià, perquè quan un està a una altra terra, la vena patriòtica sol inflamar-se'ns ximplement davant qualsevol representació dels símbols nacionals. En arribar a casa a la nit, recordava no sense certa curiositat els senzills però singulars esdeveniments d'aquell migdia. En aquest instant vaig sentir que una gran coïssor s'apoderava de la meva esquena. Em vaig llevar la camisa per mirar-me en el mirall i observar el que m'estava ocorrent. Llavors vaig comprovar que aquesta part dorsal del meu cos estava plena de ronchas de color vermell bermellón. Vaig acudir al metge de guàrdia i aquest em va diagnosticar una erupció cutània provocada per algun aliment en mal estat ingerit aquest migdia, afecció que, afortunadament, no revestia gravetat. De tornada de la consulta, vaig demanar a la meva esposa que m'aconseguís aquella espècie de manita deixa anar de fusta que m'havien regalat per al meu aniversari i que servia per gratar-me quan em picava algun lloc del cos que no estava a l'abast de les meves mans. La meva dona em va contestar que s'havia trencat i que l'havia tirat a les escombraries. En aquest precís moment vaig trobar la solució al quart fet que, aquella tarda, tant m'havia acuitat com a incògnita. Em percaté, com vostès s'imaginaran, del motiu pel qual les enormes forquilles d'aquell establiment romanien subjectes per cadenes.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH