8 de març, 47 milions de maneres d’anomenar el feminisme

Lourdes Pablo
Periodista

Periodista

Fer una mirada al passat per recordar el camí fet, on som i el que queda per aconseguir, és una bona manera de reubicar-nos, agafar forces i, també, posicionar-nos envers marcs mentals que insistentment intenten desestabilitzar-nos i fer-nos creure que no estem defensant bé allò pel que lluitem.


Un d’aquests exercicis el podem fer aquest dimarts, 8 de març, Dia Internacional de la Dona, un dia que, tot i que ara es celebri amb batukades en alguns llocs, no té un origen festiu i, el més important, no hi ha motius encara actualment perquè pugui ser-ho.


Remuntem-nos al seu origen, per què el 8 de març? Aquesta data va ser escollida l’any  1910 en la segona trobada Internacional Socialista de Dones, a Copenhagen, com a dia simbòlic per a reivindicar els drets de totes les dones després d’uns anys en què aquestes havien començat a sortir al carrer per a protestar per les desigualtats laborals amb els homes.


International womens day g35b60d85a 1920

Dia de la Dona /@Pixabay


Es diu que era precisament el 8 de març, però de 1857, quan milers de treballadores tèxtils van sortir al carrer per protestar pes les condicions laborals i reclamar igualtat salarial respecte els treballadors homes. Una protesta que va acabar amb la intervenció violenta de la policía però que va ser el punt de partida d’altres manifestacions i vagues, com la que van fer el 1908 més d’un centenar de treballadores de la fàbrica Cotton de Nova York per a reinvidicar una jornada laboral de 10 hores, un sou igual que el dels homes i una millora de les condicions higièniques. No podem oblidar també un altre dels fets que va marcar la lluita pels drets de les dones, com va ser l’incendi, l’any 1911 d’una fàbrica de camises, en la que van perdre la vida 123 dones i 23 homes, en no poder sortir de l’interior de l’edifici perquè els responsables havien tancat les sortides per evitar robatoris.


Què vull dir amb això? Que els drets de les dones no han estat fàcils d’aconseguir i de fet, encara falta molt camí per dir que realment hem aconseguit la igualtat entre ambdós sexes. Si, és cert que ara ja podem votar (no fa tant, 90 anys), però encara en l’actualitat, a ple segle XXI les dones vivim entre un sostre de vidre i un terra enganxós; Els nostres sous segueixen sent més baixos que els dels homes, seguim demanant corresponsabilitat perquè no existeix en la vida real - veiem com es lloa que un pare canviï el bolquer al seu fill perquè es té normalitzat que és cosa de la mare-, observem com l’economia justifica que les empreses prefereixin homes perquè les dones poden suposar-los pèrdues si están en edat reproductiva, tenim assumida la càrrega mental que suposa per a les dones tenir en realitat dues feines, una d’elles no retribuïda i menyspreada i, malauradament, escoltem massa sovint sobre dones que han mort a mans de les seves parelles o exparelles, sabent que això, l’assassinat, és només la punta d’un iceberg de grans dimensions que abraça moltes coses més.


Així doncs, a aquests drets que hem assolit, s’hi ha arribat en base a molts esforços, dolor, sang i fins i tot morts, però encara ens queda molta lluita per davant. No ens podem enganyar, encara hi ha desigualtat estructural i no cal anar a Kabul per veure-ho. No cal anar a l’extrem per dir que el feminisme encara ha de vencer a Goliat en molts més combats. Òbviament que hi ha zones al món on la situació ha millorat, com podria ser Espanya, però no cal perdre de vista que els drets costen molt d’aconseguir però són molt fàcils de perdre.


Per això el 8 de març, per molt que ho demani la secretària d’Estat d’Igualtat, no és el dia per cridar “No a la Guerra” i mostrar la nostra solidaritat amb Ucraïna, tot i que les feministes hi estiguem d’acord amb que la guerra no és la solució. El 8 de març no és un dia per permetre que qualsevol altre tema pugui fagocitar les demandes feministes, com ha estat passant els darrers anys. El 8 de març, dia de la Dona és un dia per reivindicar la igualtat entre homes i dones. Una igualtat que segueix no existint. No és un dia per frivolitzar ni mostrar autocomplaença com fa el Ministeri d’Igualtat. El 8 de març no és un dia per cantar que al nostre país hi ha igualtat i afirmar que a Espanya “hi ha 47 milions de maneres d’anomenar el feminisme” quan en el que portem de 2022 ja podem comptar 14 feminicidis. De debò podem estar tan orgullosos com per afirmar això davant 14 assassinats? Perquè si el Ministeri creu que hi ha 47 milions de maneres, tantes com espayols, d’anomenar el feminisme,  aleshores és que no n’hi ha cap. 


El feminisme no és una sensació, no és un sentiment, no és una paraula buida que puguis atribuir-te. És una teoría político-ètica que lluita contra el patriarcat, el sistema de dominació més antic de la humanitat. Un sistema de dominació que lamentablement ha perfeccionat les seves eines de manera tan subtil que va estenent-se arreu sense que ens n’adonem si no tenim esperit crític. El feminisme no és agafar allò més ranci i vestir-ho de transgressor, sinó anar més enllà. És posar la societat contra les cordes. Ser aquell poll que insistentment ens fa veure les nostres incongruències; que ens alerta quan el subtil patriarcat intenta colar-se per tots aquells forats que pugui trobar. El feminisme no és vestir-se amb tacons i sentir-se poderosa. És saber que el poder està dins teu per poder canviar aquest sistema que ens anomena sexe débil o que es posa a la defensiva pel simple fet de reclamar ser iguals.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH