“Final de partida”, un Beckett de fa més de mig segle, però molt adequat a les circumstàncies actuals (Romea)

Samuel Beckett va ser un dels grans autors del segle XX i les seves obres constitueixen una mostra fefaent de la seva visió del món que el va envoltar i de les seves experiències. Una centúria que va contemplar dues grans guerres mundials i, amb elles, la devastació, principalment del continent europeu -també de l'asiàtic-, en nom d'unes utopies salvatges i genocides. No és estrany, per tant, que d'aquest context sorgís l'anomenat “teatre de l'absurd”, un gènere dramàtic en què s'expressa -i Beckett ho fa amb molta mestria- la desesperança de l'ésser humà per la seva situació i la seva supervivència.

El desig de Sergi Belbel d'oferir una nova versió en català de “Final de partida”, que és un dels textos més representatius d'aquest tipus de teatre i d'aquest autor, és molt oportú, tenint en compte les circumstàncies en què ens estem desenrotllant ara mateix, quan sembla que la bogeria torna a imposar les seves normes i un il·luminat pretén recuperar la grandesa de l'imperi desaparegut per la seva pròpia inanitat massacrant un veí i brandant com a argument de màxima convicció l'amenaça nuclear. Quan tot depèn que un personatge de semblant tenor pugui prémer el botó que posi en perill la mateixa existència del gènere humà, l'obra de Beckett adquireix tot el significat. En efecte, com ha apuntat Belbel, a Final de partida subjau una veritable metàfora que quan el món està a punt d'acabar només queda l'humor negre i àcid.

Aquesta és precisament l'eina que utilitza Beckett en aquest drama que l'autor va situar deliberadament en un espai tancat i claustrofòbic, però inespecífic, que bé podria ser un búnquer d'Ucraïna, on dos personatges, un cec condemnat a la immobilitat i el seu servidor , afecte d'una disfunció en el seu moviment, dialoguen de forma críptica amb un to que Margarida Minguillón, intèrpret d'un dels personatges de l'obra, qualifica de “circ patètic”.

Señaló Belbel va opinar que, en qualsevol cas, “Final de partida” és “una pirueta per al lluïment actoral” i, una vegada vista la funció, no podem sinó donar-li tota la raó. No fan res reconèixer que Jordi Bosch, el cec Hamma, que carrega amb la principal responsabilitat ja que li correspon l'execució de la major part del text, ho fa de forma impecable, amb una dicció neta i rica en matisos i una interpretació que ens fa oblidar que ha de desenvolupar el seu paper sense moure's de la cadira. El secunda amb no menys encert Jordi Boixaderas a Clov, el servent coix, de la mateixa manera que la ja esmentada Minguillón i Jordi Banacolocha compleixen els seus respectius rols des del més profund d'una galleda d'escombraries fent de pares del sarcàstic protagonista.

“Final de partida” pot, en definitiva, ser descrita tal com suggereix el seu versionador, com “un pur joc en què no es parla d'enigmes i solucions perquè per a les coses importants ja hi ha les universitats, les esglésies i els cafès i això només és teatre”. Un teatre preocupant perquè ens deixa amb la sensació que estem desarmats davant del que ha de venir.