Paz Padilla presenta al Teatre Apolo "L'Humor de la meva vida"

Cartell 'L'humor de la meva vida' al Teatre Apolo

Despullar-se, sigui al cinema, la televisió o el teatre, és relativament fàcil o senzillament molt fàcil. Hi ha molts i moltes que ho han fet i ho segueixen fent sense cap prejudici. Però el que és difícil no és despullar el cos davant dels altres, allò veritablement complicat, diria que heroic, és despullar l'ànima, renunciar en bona mesura -sempre quedarà una cosa oculta, és clar- a la major part de la nostra intimitat per compartir-la amb els altres, una cosa que durant segles només es va fer davant del confessor i des de fa poc més d'una centúria, també amb el psicòleg… o el siquiatre.

Paz Padilla va optar per fer-ho amb el testimoni escrit. El resultat va ser un llibre que va titular “L'humor de la meva vida” i en què va explicar amb naturalitat una peripècia personal que el va portar des del modest treball inicial a la sanitat pública gaditana a la seva transformació progressiva en un personatge famós i cotitzat. Després de les bambolines d'aquesta carrera, que bé pot qualificar-se d'èxit i fulgurant, hi havia tanmateix clarobscurs personals assumits amb dolor, com la pèrdua d'un gran amor, una experiència que, si és complicat superar, molt més difícil encara és tractar de verbalitzar-la per escrit i encara després amb la paraula.

Doncs bé, Paz Padilla no només va revelar aquestes intimitats sobre el paper, sinó que a més a més les ha traduït en un monòleg escènic que arriba al Teatre Apolo de Barcelona amb el mateix títol del llibre: “L'humor de la meva vida”. Són noranta minuts -o potser algun més- en què l'experimentada i experta actriu es desenvolupa amb ple domini de les taules i desgrana aquesta peripècia personal fent que tot flueixi amb naturalitat i que fins i tot quan ha de recordar els moments més tràgics de la seva existència ho faci sense caure a la llàgrima fàcil. Utilitza una eina que és la clau mestra: l'humor, i d'aquí el títol d'aquest monòleg en què únicament compta amb la companyia d'un guitarrista i executant així mateix d'altres instruments musicals addicionals, el nom dels quals lamenteu-vos no haver pogut conèixer.

Sempre hem pensat que el monòleg és la prova del cotó per a qualsevol intèrpret perquè l'obliga a capturar l'atenció de l'espectador durant tota la durada de la funció sense que es produeixi un sol hiat i això només s'aconsegueix amb molt d'ofici. Tal com és el cas de Paz Padilla, que manté la comunió amb el públic des del principi fins al final. Un exemple magistral de domini de l'escena, sinceritat i honestedat personal.