Aquitània: “El nostre”, una comèdia que arriba del “off Barcelona” al centre de la ciutat

Cartell 'Lo Nostre' al Teatre Aquitània

Conec un carrer del barri de Sants del qual sempre dic de broma que ha de ser el més llarg d'Espanya perquè comença a Alpens i acaba a Guadiana. En efecte, en els seus 500 metres de recorregut -no crec que siguin més- comparteix tots dos noms en dos trams diferents, però sense solució de continuïtat. Valgui aquesta coda com a introducció a l'existència precisament en aquesta via d'un espai escènic alternatiu de l'off Barcelona, la Sala Flyhard, que va néixer per acollir el grup teatral d'aquest mateix nom, però que ha assumit una tasca d'hospitalària acollida a la creació aliena, tal com expliquen els responsables: “Durant tot l'any rebem molts textos i projectes susceptibles de ser programats i produïts. Alguns són textos inèdits, altres, projectes ja engegats, amb un equip tancat. D'aquests, triem els que ens poden interessar, sigui per fer produccions o per fer lectures (que és la manera que tenim de conèixer autors nous i provar com respiren els seus treballs). A banda del material que rebem directament per correu electrònic, també encarreguem textos a autors que ens interessen, amb els que ja hem treballat o dels que tenim alguna referència. A banda que ens agradin els textos o projectes individualment, pensem en la temporada com un tot, busquem que tingui coherència i equilibri, amb autors de perfils diferents, temàtiques variades, però alhora coherents, etc. La nostra obsessió és mantenir la marca de la casa, però sense deixar de sorprendre, primer nosaltres mateixos i després els espectadors”.

A més, el desembre del 2018 van obrir una convocatòria per rebre textos destinats a la temporada 2019-2020 i van rebre ni més ni menys que un centenar de propostes d'entre les que van escollir “Lo nuestro” d'Eu Manzanares que, malgrat ser autora de peces curtes, guions per a televisió i cinema i dramatúrgies per a tallers de teatre, és aquesta la primera obra amb què ha accedit als circuits comercials. I amb la mateixa Eu Manzanares com una de les intèrprets, i dues temporades després d'haver-se estrenat a l'escenari del carrer Alpens, ara arriba al centre de la ciutat, al Teatre Aquitània de l'Avinguda de Sarrià en un muntatge dirigit per Mercè Vila Godoy en què intervenen així mateix Paul Berrondo, Eli Iranzo i Pau Poch.

Quan es desplaça el teló, l'espectador assisteix a la celebració de la nit de Cap d'Any en una llar familiar modesta, que es disposa a gaudir del trànsit d'un any a un altre i en el transcurs d'aquesta trobada els pares i els dos fills -noi i noia - revelen les seves il·lusions, fantasies i desitjos. Tot discorre en una desordenada guirigall i amb un extraordinari moviment escènic que està, però, perfectament sincronitzat per la directora. Destaca a més al text de Manzanares un detall no precisament banal i és que, en uns temps d'aclaparadora i obsessiva “correcció lingüística”, els personatges d'aquesta comèdia utilitzen un llenguatge normal, com el del carrer, cosa que els porta a passar una vegada i una altra, inadvertida i reiteradament, amb absoluta normalitat, del català al castellà i viceversa.

No és, com es poden imaginar, una obra de tesi, sinó un mer divertiment, però del que es pot dir que està, en línies generals, molt ben desenvolupat i que respon molt bé al concepte que Clara Cols i Sergio Matamala, directors artístics de la Sala Flyhard, defineixen com els seus objectius, que no és altre que fer “un teatre d'històries, de relats, perquè l'espectador es vegi immers en una història durant una hora i mitja, se senti partícip, s'oblidi que és a el teatre i s'emocioni, reflexioni, es diverteixi i s'interessi amb la història que estem explicant”. Res més. Però també ni més ni menys.