“Ils nous ont oubliés”, una versió dramàtica de la novel·la “El forn de calç” de Thomas Bernhard (TNC)

Cartell d'Ils nous ont oubliés, una versió dramàtica de la novel·la El forn de calç de Thomas Bernhard (TNC)

Cap autor no pot sostreure's el món en què ha desenvolupat la seva vida i això és una cosa manifestament detectable en molts escriptors centreeuropeus que van viure el gran cataclisme del nazisme i de la segona guerra mundial. L'austríac Thomas Bernhard n'és un bon exponent i per tant no ha d'estranyar el rerefons desesperançat i en alguna mesura nihilista que batega en bona part de la seva creació literari i que a la novel·la “El forno se cal” adquireix la seva màxima expressió.

Séverine Chavrier, directora del Centre Dramàtic Nacional d'Orleans, es va proposar convertir aquest text literari en una peça dramàtica, un afany certament difícil tant pel contingut pròpiament dit de l'obra, com per la tasca de traduir-lo en llenguatge escènic. Però per això hi ha els teatres oficials i la producció d'Ils nous ont oubliés (que tal és el títol d'aquesta versió), promoguda pel teatre que dirigeix, va ser possibilitada per la col·laboració de ni més ni menys que cinc d'entitats anàlogues més ( Teatre de Lieja, Teatre d'Estrasburg, Teatre de la Ciutat-CDN de Tolosa Occitània, Tandem Scene Nationale d'Arras i el Teatre Nacional de Catalunya), conjunció d'esforços que ha permès una posada en escena magnificent, en què no s'han escatimat mitjans. Cosa que hauria resultat certament impossible per a un teatre comercial, sobretot tenint en compte que la versió teatral de la novel·la de Bernhard dura més de quatre hores! amb els corresponents intermedis interpretada en francès i amb subtítols en català.

El desenvolupament narratiu resulta en realitat senzill ja que Bernhardt descriu la difícil convivència d'un matrimoni que viu a La Calera, una casa de pagès aïllada, on el marit, escriptor i obsessionat amb la redacció d'una obra sobre l'audició, ha d'atendre la cura de la seva dona invàlida, cosa que el porta a una relació tensa, pletòrica d'humiliacions mútues que condueixen a una tràgica solució final. No direm més sobre aquesta trama argumental que és, en aparença, essència, senzilla, encara que el seu desenvolupament literari i el seu rerefons resultin summament complexos perquè l'autor tradueix de manera gens subreptícia tots els seus traumes i, sobretot, la seva desconfiança sobre la racionalitat de l'ésser humà.

Una obra de durada tan gran exigeix un treball actoral esgotador ia això atenen amb rigor Laurent Papot, Marijke Pinoy, Camille Voglaire, als quals cal unir la presència permanent del músic Florian Satche, que subratlla les intervencions verbals amb un acompanyament musical fet principalment a base de cops de bateria -això sembla els bombardejos russos sobre Ucraïna- i es complementa amb efectes sonors. Com que es tracta d'una coproducció pública, no s'han escatimat mitjans i l'escenografia de Louise Sari és suggeridora i inquietant. Obliga algun dels personatges a entrar i sortir una vegada i una altra de l'habitacle principal oa baixar per una trapa fins al subsòl de l'habitatge, mentre que els mateixos protagonistes o una sèrie de partiquins que apareixen esporàdicament, van demolint les parets de la Calera , el que suposem obligarà a una reconstrucció adequada de l'escenografia després de cada funció. Tot això es complementa amb l'omnipresència del vídeo -a càrrec de Quentin Vigier- amb què es pot resseguir la conducta dels intèrprets quan desapareixen després de la porta de l'habitació principal baixen al soterrani. I, en fi, el muntatge no manca d'espectaculars efectes especials, com és el cas dels coloms que apareixen a escena en determinats moments.

Com que el públic no està acostumat en aquests temps a muntatges tan llargs ia més l'estructura del TNC fa incòmode passar-se el temps pujant i baixant escales durant els descansos, sospitem que durant alguns dels entreactes es van produir desercions, cosa que els components de la companyia i el seu esforçat treball certament no mereixien.