Descobreix el que opina Mercedes Milá, Eduard Punset, Jordi Évole i Javier Voltes sobre la consulta catalana

Molts catalans prefereixen no opinar públicament sobre el que ocorre a Catalunya. CRÒNICA va considerar fa mesos que podria resultar interessant conèixer abans de l'11 de setembre la visió d'uns quants catalans, persones destacades en el seu àmbit professional, sobre el seu propi país i sobre Espanya. Les respostes van resultar, en la seva gran majoria, negatives. No hi havia interès a entrevistar a polítics o opinadores professionals. La intenció consistia a prendre el pols, de forma succinta i individualitzada, al que sol cridar-se la societat civil, tradicionalment considerada com a biga mestra de la comunitat catalana. Aquí estan les resposta de quatre d'aquests catalans.

Mercedes Milà va néixer fa 63 anys a Esplugues del Llobregat i per a ella "el procés independentista li genera dubtes: «Tinc bastants més dubtes que Emilio Botí, per citar-li com a exemple. Ell va dir alguna cosa així com que la independència catalana és il·legal, no ocorrerà i no interessa. Suposo que era una frase per tranquil·litzar als mercats, encara que a mi em sembla alguna cosa insultante. No sóc nacionalista, no sóc partidària de la independència, però no deixo d'observar amb interès l'evolució d'un assumpte que va començar semblant innecessari i que per mala gestió des de l'Estat, des del Govern de la nació, s'ha convertit en un conflicte que arriba a produir vertigen".

Milá pensa que les urnes podrien ser útils. "No sento la necessitat de votar en un referèndum», diu, «però m'agradaria que els que sí la tenen poguessin fer-ho. En els últims mesos hem vist un major acostament del Govern central cap a Catalunya i això era imprescindible. Molt poca gent entén que calgui portar les coses amb tanta tensió innecessària". I es declara expectante, en un moment "en què la societat catalana no surt de la seva sorpresa davant la confessió de Jordi Pujol i espera inquieta que parlin els jutges». «Molts ens sentim profundament estafats moral i fiscalment", assevera.

Per a Eduard Punset de 77 anys i nascut a Barcelona "no creu que existeixi un conflicte idiomàtic a Catalunya ni que s'estigui perdent el bilingüisme. Precisa una cosa:"Cal distingir entre el dogma i la ciència. Aquesta última ha demostrat que a finalitats didàctiques és millor aprendre dues llengües que una sola; la capacitat cognitiva és major, però, lògicament, fan falta més recursos". Què signifiquen per Punset Espanya i Catalunya? «Són dues institucions diferents que intenten caminar d'acord des del segle XVIII, que han col·laborat en ocasions i s'han oposat en unes altres». Pensa que «existeixen suficients trets comuns per negociar una destinació comuna». L'anomenat procés, la pulsió independentista d'un ampli sector de la societat catalana, li causa «inquietud». Trobar una solució, diu, «és més difícil ara que en el passat, i més difícil que en altres països». A ell, que va estar a la sala de màquines del desenvolupament autonòmic, li sembla que el sistema de les comunitats autònomes necessita «una revisió profunda i negociada», una racionalització que al principi «ni tan sols va arribar a plantejar-se».

En canvi Jordi Evole de 40 anys i nascut a Cornellà de Llobregat «Les autonomies van ser un pegat, el cafè per tots va ser una forma de no reconèixer singularitats i acabem creant un monstre», diu. «És divertidíssima, per exemple, la història de com es va inventar la bandera de la Comunitat de Madrid». [Els estels de la bandera representen la constel·lació de l'Óssa Major]. Ironitza amb que el procés independentista català li genera «enveja». «Ha de ser fantàstic creure en alguna cosa que ofereix solucions per a tot. L'independentisme s'assembla a la fe catòlica de la meva mare i em dóna una mica d'enveja, perquè elimina dubtes» en un moment en què «tot està en crisi». A Évole li espanten per igual «el banderón espanyol de la plaça de Colón i les banderes esteladas que dominen els cims de les muntanyes catalanes». «La meva única bandera és la del Barça», proclama. «Seria molt greu que la política trenqués amistats». La qüestió catalana, de moment, no li ha fet sentir incòmode enlloc. «La realitat», opina, «no és com la pinten les portades de premsa, que responen a estratègies electorals i comercials. Hi ha massa gent que viu del conflicte, massa desconeixement mutu i massa ganes de no conèixer-se uns a uns altres».

Quant a Javi Voltes de 52 anys i nascut a Girona, «Jo sóc antinacionalista, el nacionalisme és una estafa». D'altra banda, lamenta que per al nacionalisme espanyol «qualsevol avanç del català sigui percebut com una reculada d'Espanya, i a l'inrevés». L'escriptor, una de les obres de la qual més conegudes, Anatomia d'un instant, gira entorn de l'intento colpista del 23-F, creu que «la Transició va estar ben en el seu moment, autonomies incloses». L'anomenat cafè per a tots, pel qual no només es van reconèixer drets a certes comunitats sinó al conjunt de les regions, «va permetre grans avanços a Andalusia o Extremadura». «Però el que va anar una solució», segueix, «és ara un problema. La corrupció ve de llavors». «L'única cosa assenyada que tenim, l'única cosa que ens queda, és Europa. I Europa va al desastre. Estic acollonat».