“Juan Carlos va pactar en secret els termes de la Marxa verda amb Hassan II” (Jesús Palomares “Sàhara 1975. Arena i siroco”)

A Jesús Palomares, Chechu, li va tocar en el sorteig del seu reemplaçament complir el servei militar al Sàhara llavors espanyol, al Batalló d'Instrucció de Reclutes del qual núm. 1, situat a Cap de Platja de Aaiun, es va incorporar a la primavera de 1975 Va viure, per aquesta circumstància, l'últim any de la presència espanyola en aquest territori, peripècia que relata en unes extenses memòries titulades “Sàhara 1975. Sorra i xaloc” en què explica detalladament com era la vida dels reclutes en aquella etapa final . Descriu el període d'ensinistrament al BIR i del seu relat es desprèn la duresa de la vida militar, tant per les servituds de la vida al desert -calor, siroc, aïllament-, com per les mancances patides pels soldats -aigua escassa , quan no surti, pèssima higiene, impossibilitat de gaudir de permisos durant el servei per anar a casa a causa de la distància, situacions límit que en alguns casos induïen al suïcidi o la deserció-, així com per l'empitjorament de la situació política i militar a conseqüència dels problemes derivats de la descolonització del territori a què s'havia compromès Espanya, la pressió del moviment d'alliberament sahrauí i els afanys annexionistes d'alguns països veïns. És clar que no tot eren inconvenients. També recorda la companyonia que es donava entre els soldats, una relació, que podia ser menys rígida al que és habitual, amb els comandaments, sobretot a les patrulles per l'interior del desert, i una disciplina més relaxada, sobretot al vestidor.

Les memòries estrictament personals de la peripècia viscuda per l'autor esdevenen progressivament un relat de caràcter més històric amb què es tracta de recordar el que ha passat durant el temps de la seva permanència al Sàhara: des dels atacs i segrestos realitzats pel Front Polisario i els actes terroristes marroquins, a l'esdevenir del procés a l'esfera internacional -visita de l'ONU, dictamen del TIJ de l'Haia- i a l'organització final de la Marxa verda, amb la capitulació espanyola davant del Marroc i Mauritània. En aquest ordre de coses, Palomares es manifesta fermament convençut de la decisió de Franco, al seu últim consell de ministres, d'emprendre la guerra contra el Marroc, de la terminant desobediència d'Arias Navarro i, en fi, i basant-se en els documents desclassificats per la CIA, de la complicitat de Joan Carles, aleshores cap de l'Estat en funcions, per resoldre en contenciós encara en contra dels compromisos adquirits amb les Nacions Unides i amb els sahrauís. "Juan Carlos va pactar en secret els termes de la Marxa verda amb Hassan II, va acordar el replegament de les tropes i l'entrada dels marroquins a Aaiun" afirma terminantment.