"A Gil de Biedma l'ha perjudicat a Catalunya ser tan bon escriptor en espanyol"

 

Sergio Fidalgo.- Fa uns dies es va projectar a Barcelona el documental 25 anys després de la mort de Gil de Biedma, un film de Luis Ordóñez. L'autor, que lamenta el poc ressò que ha tingut a la seva Catalunya natal l'aniversari d'una figura clau de la poesia espanyola, va venir acompanyat per la productora d'aquest treball, Yolanda Ochando. L'acte va ser organitzat per CLAC al Reial Cercle Artístic. Catalunya Press publica ara aquesta entrevista a dues bandes amb Ordóñez i Ochando .

Vostès han vingut, convidats pel Centre Lliure d'Art i Cultura (CLAC), per presentar el seu documental sobre Gil de Biedma. Com contactar amb l'entitat que presideix la catedràtica Teresa Freixes?

Ordóñez: Va ser a través de Manuel Cruz, amb el que tenim certa amistat i que a més participa en el documental, perquè pensem que el punt de vista d'un filòsof sobre l'obra de Jaume podria venir molt bé. Un cop acabat el film s'ho enviem i ens va dir "això s'ha de veure a Barcelona". Ens va cridar i va dir "amb CLAC". I aquí estem.

Produir un documental a Espanya segur que és un cruixir de dents, però produir sobre l'obra d'un poeta sona a alguna cosa heroic. Com ho han aconseguit?

Ochando: Posant els diners, és clar. Són mals temps per a la lírica, i el documental s'ha fet sense cap tipus de suport institucional. Ni Ministeri, ni Conselleria, ni Ajuntament, ni Diputació, ni cap administració. És una iniciativa purament privada, i ho hem fet amb esforç, ganes i interès.

És estrany que un poeta tan influent en les generacions posteriors sigui objecte d'un documental en el 25è aniversari de la seva mort i cap administració hagi prestat el seu suport i no hagi despertat un gran interès a la seva ciutat, a Barcelona.

Ordóñez: Barcelona està pensant ara en altres coses. I la poesia, per començar, no dóna vots. Tampoc surt la gent al carrer amb pancartes en les que posi "poesia". La poesia forma part de la intimitat d'una societat civilitzada que pensa més en la seva formació i en el plaer del coneixement que en altres assumptes que generen més soroll però no res. Som aquí perquè creiem que és el lloc que hauria d'haver fet un homenatge al seu millor poeta. Potser el problema estaria en que el seu domini de l'espanyol era tan bo, que no ara no té cabuda a Catalunya.

A Gil de Biedma l'ha perjudicat a Catalunya ser massa bon escriptor en espanyol?

Ordóñez: És probable, jo diria que fins i tot segur.

Pensa que si Gil de Biedma s'hagués dedicat, com Carles Aribau, a fer 'odes a la pàtria', li hauria anat millor i li haurien dedicat un "any Biedma" a Catalunya?

Ordóñez: Desconec a rapsode que esmenta, però durant la Transició Jaume va fer declaracions públiques que Catalunya tenia una llengua i també tenia una altra que calia defensar-la i conservar-la. Però no crec que en la tessitura actual Jaume hagués optat pel que ha optat la majoria de la intel·lectualitat catalana. També va dir diverses vegades que quan parlava en català no es reconeixia, perquè li semblava que estava parlant en anglès, que va aprendre de manera exquisida a Oxford. Ell parlava en la seva llengua familiar, l'espanyol, i vagi espanyol que parlava.

D'acord, la poesia no dóna vots. El caràcter cosmopolita de Gil de Biedma no el beneficia perquè aquest terme està mal vist a la Catalunya oficial. I la gent està en altres coses més relacionades amb la política. Però, ¿no s'hauria fet alguna cosa més a Catalunya per commemorar aquest aniversari?

Ordóñez: Alguna cosa ha hagut, una exposició al Centre d'Art Santa Mònica que es va clausurar fa uns dies.

I això és bastant?

Ordóñez: Tenint el Govern de la nació que tenim i els governs autonòmics que tenim en totes les regions del país ... Sembla que no estan preocupats per la cultura. En realitat no saben ni el que és.

Per què malgrat una obra tan curta, Gil de Biedma ha estat tan influent en les següents generacions de poetes?

Ordóñez: Estic segur que ell ho va projectar així. James Valender, que és un especialista en literatura espanyola del segle XX, també té aquesta teoria. Jaime va planificar escriure una obra molt curta però que suportés estoicament el pas del temps. Els joves li deien: "Jaume, ¿per què no escrius?", I ell sempre responia que "el normal era no escriure". És un clar exemple de Bartleby, un escriptor del "I would prefer not to" com deia el personatge de Melville. Però la preferència per la no escriptura el va agafar amb alguns poemes ja escrits. Poemes que molts recordem encara perquè tenen una arpa i una força indiscutibles.

La recent desapareguda Carmen Balcells és un dels intervinents que parlen sobre la figura de Gil de Biedma en el documental. Quina opinió tenia sobre ell?

Ordóñez: Carmen adorava a Jaume i viceversa. Ella va conèixer a Jaume en una festa on va relliscar en el parquet i aquest el va ajudar a aixecar-se, aquest va ser el començament d'una llarga amistat. Ja molt malalt la va nomenar davant notari marmessor testamentària de la seva obra. Carmen és l'única dona que parla en el documental, al nostre pesar, però és que Jaume tenia més proximitat amb els homes. La conversa culta i elaborada sempre la va compartir més amb homes que amb dones. Carmen deia que no hi havia ningú com Jaime que destilase la paraula exacta com en un laboratori on es construeix un llenguatge perfecte.

Manuel Sacristán és un referent intel·lectual per part de l'esquerra espanyola, però va vetar l'entrada de Gil de Biedma en el Partit Comunista causa de la seva homosexualitat. ¿No indica que alguna cosa ha fallat en la nostra 'classe pensant'?

Ordóñez: Si va ser així, el que indica exactament és com era la nostra 'classe pensant'. La llegenda explica, efectivament, que el filòsof comunista al qual has al·ludit va redactar un informe en el qual parlava de l'assumpte de l'homosexualitat del poeta com a obstacle insalvable perquè formés part del PSUC. Si va existir realment aquest informe i si es conservés m'encantaria llegir-lo.

A Gil de Biedma no li han oblidat fins als "seus", els que haurien d'haver reivindicat la seva obra?

Ordóñez: De totes les coses lamentables que ocorren a Espanya, una d'elles és la pèrdua oficial de memòria. Hem tingut molts governs entestats en que la memòria no existeixi, ia la saga de l'actual del Partit Popular -tan antimemoria- li segueix la majoria de les persones. En moltes ocasions han de venir de fora per recordar-nos als nostres millors creadors. Penso, tant de bo m'equivoqui, que Espanya és un país molt ingrat amb els seus artistes, aquí es persegueix l'excel·lència però per acabar amb ella.

En el cas de Gil de Biedma...

Ordóñez: Jaume no va rebre mai un premi i, però, ha enfortit la llengua espanyola. La funció d'un poeta no només és organitzar un artefacte lingüístic que soni bé, encara que ell sempre va defensar que un poema ha de ser un organisme sonor. Sinó que ha d'exercir un efecte d'assimilació al lector i, si fos possible, ha de formar part del llenguatge social. I ell ho va fer amb l'espanyol, però no sé si caldria parlar d'això avui si ho hagués fet amb el català. No reivindicar a Jaume com a poeta català, o simplement barceloní, és d'una malaptesa sublim. Si hi ha alguna associació o institució de difusió de la cultura catalana s'ha anat de vacances pel que fa a aquest aniversari de Gil de Biedma.

Ochando: El documental ho estrenem a Màlaga, amb l'aforament complet, al Centre Andalús de les Lletres, va ser molt emocionant perquè van assistir molts que van conèixer a Jaume. També es va celebrar una exposició dedicada a ell que va ser comissariada per Pablo Sycet i organitzada per l'Institut Municipal del Llibre. Allà, a més de sengles conferències i la representació de l'obra de Pep Munné "Les roses de paper", van poder veure alguns manuscrits, primeres edicions, objectes personals, retrats, documents ... mentre es projectava el documental en bucle. Màlaga, que té amb Jaume una relació incomparablement menys propera que Barcelona, s'ha bolcat més en la commemoració del vintè cinquè aniversari de la seva mort que la ciutat en què va néixer. Serà, com deia Jiménez Lozano, Premi Cervantes, que a Andalusia interessa més la poesia. Per cert que i-cinc anys després de la mort de Jaime Gil de Biedma també s'ha projectat al Festival de Cinema Espanyol de Edimburg organitzat per la universitat de la capital escocesa. La poesia de Jaume viatja lluny d'aquí.

Quina relació tenia Gil de Biedma amb Màlaga?

Ochando: Hi va haver una època en què anava per allà a aprimar a la clínica Buchinger de Marbella. Això va ser idea de Carmen Balcells. Ella ens va explicar que va descobrir aquesta clínica i es la va recomanar a Jaume. Era un lloc en el qual has de pagar una fortuna per no menjar. Ell li deia, crec, la "cova del famolenc". Estava un mes allà ia continuació anava a Màlaga a veure els seus amics María Victoria Atencia i Rafael León, un matrimoni de poetes.

Aquesta era la relació que tenia amb Andalusia?

Ordóñez: També anava a Granada on es reunia amb els joves poetes de la Nova sentimentalitat que ho reivindicaven i li organitzaven lectures i conferències. Va visitar diversos pobles andalusos i va tenir un amor a Sevilla. Diuen que Juan Marsé va acompanyar en un viatge i van anar a veure els toros a Ronda. I amb Àlex Susanna també va viatjar per Andalusia.

Juan Marsé sense Gil de Biedma hagués estat el Juan Marsé que coneixem?

Ordóñez: Marsé té una important entitat pròpia com a escriptor, és un dels millors autors vius en castellà, no en va és Premi Cervantes i els lectors devoren les seves novel·les. Pel que fa a la fantasia al voltant de l'escriptura de "Últimas tardes con Teresa", la qual sosté que Jaume la va escriure conjuntament amb Marsé, Gil de Biedma sempre va dir que en aquest cas estaria cobrant els sucosos drets que genera. En la biografia de Marsé escrita per Josep Maria Conca queda aclarit aquest assumpte. Però crec que Jaume va impartir el seu magisteri a tots els que el van tractar, per exemple en una de les seves cartes li explica al seu amic el poeta Ángel González la manera de millorar un poema. I la seva influència en la majoria dels poetes posteriors podríem definir-la com exagerada.