Tornada a Terrassa de Balletto del Sud amb “La plana de coure”

Tornada a Terrassa de Balletto del Sud amb “La plana de coure”

Itàlia és un país polièdric que està per un mosaic de territoris que van tenir vida pròpia fins al procés d'unificació que es va dur a terme a mitjans del segle XIX a càrrec de la Casa de Savoia. Cadascú manifesta acusades peculiaritats pròpies de la seva situació geogràfica i, per tant, de les influències que va rebre. Al seu extrem meridional hi ha la regió d'Apulia, banyada per l'Adriàtic i el Jònic i més a prop d'Albània que de Roma i d'Atenes que de Milà, cosa que convida a col·legir la llarga dependència que va mantenir de l'Imperi bizantí. I encara que la seva capital rau a Bari, la segona ciutat és Lecce, a la qual es coneix com la “ Florència del sud ” per la riquesa del seu patrimoni arquitectònic barroc.

En aquesta darrera ciutat d'uns 100.000 habitants hi ha una formació coreogràfica, el Balletto del Sud, que ha aconseguit projecció internacional. Se'l pot qualificar com a “companyia d'autor ” perquè va ser el resultat de l'esforç emprès per Fredy Franzzutti, un coreògraf amb llenguatge i obra summament personals. En poc més d'un quart de segle d'existència ha muntat quaranta-dos espectacles i constitueix una de les formacions més respectades que es caracteritza per la utilització d'un llenguatge de gènere que va des de la recerca del que és contemporani fins a la reinterpretació moderna dels clàssics. .

Va estar per primera vegada a La FACT de Terrassa fa menys d'un any i ha tornat amb un nou espectacle titulat “La plana del coure”. Es tracta d'un ballet breu, d'uns cinquanta minuts de durada, es diu que inspirat en “les atmosferes evocadores de la zona mediterrània que descriu a “La pianura di rame” el poeta Vittorio Bodini”, personatge molt vinculat a la ciutat de Lecce i que va ser un acreditat traductor a l'italià d'autors espanyols, des de Cervantes, Quevedo i Góngora a Lorca, Alberti i Salinas. Segons s'explica, “el sud d'Europa és per a Bodini i per a l'espectacle una reinvenció que parteix d'una realitat històrica i geogràfica precisa, amb tots els problemes de caràcter social i econòmic que els han tocat viure i enfrontar-s'hi; així, la peça parteix d'aquesta realitat dramàtica i la transfigura en un projecte metafísic” Càspita!

Tot això es tradueix en un ballet essencialment coral on, al so d'una música repetitiva i monocorde, evolucionen els setze components de la companyia, sobre un escenari en semipenombra, amb un fons negre i un vestuari de colors grisencs. No hi ha gens ni mica de la lluminositat i alegria que se suposa als paisatges i la gent del sud europeu. L'únic element lúdic a la peça final interpretada per tres ballarines solistes amb un ritme trepidant que contribueix a endolcir l'atonia de la resta de l'obra.

A diferència de pràcticament els altres espectacles de la temporada coreogràfica, en què l'auditori egarenc va estar sempre ple o gairebé fins a la bandera, l'única funció del Balletto del Sud va registrar menys de mitja entrada. Potser perquè els tarrasencs ja recordaven haver vist aquesta mateixa companyia pocs mesos abans, per l'animada festa de carrer que se celebrava aquell mateix diumenge o… perquè el caire de l'obra no havia despertat prou la seva atenció. Qui ho sap.