“Alt i clar”: Jaime Peñafiel recopila els “secrets” que va conèixer dels famosos

Hi ha dos tipus de premsa del cor. La més habitual és la de la xafardeja suscitat al voltant de personatges locals de categoria menor, molts d'ells coneguts a casa a l'hora de dinar i elevats artificialment a una fama de caràcter performatiu que es justifica en allò que es parla o n'escriu. . Però n'hi ha una altra que cultiva personatges de més alçada i dimensió humana i es mou com peix a l'aigua a palaus, residències presidencials i casoplons de gent principal. A aquest darrer grup pertany Jaime Peñafiel que reconeix haver assistit a mig centenar de casaments de cases i famílies reials (dels quals almenys 33 van acabar en divorci, dit sigui de passada), també a la de la filla d'un president (Tricia Nixon , a la Casa Blanca) i presumeix que “l'any 2017 havia estat rebut com a periodista a moltíssims palaus de reis i caps d'Estat del món i només em faltava el de Buckingham, residència oficial de la reina Isabel a Londres”. Va poder finalment anar i conèixer el príncep Carles… gràcies a Porcelanosa. Bé està el que acaba bé.

Jaume ha recopilat les seves experiències periodístiques a diversos llibres, l'últim dels quals és “Alt i clar. Els secrets que mai he explicat” (Grijalbo) Com alguns dels personatges evocats ja han desaparegut o han perdut el seu glamour, el periodista s'hi pot referir amb més llibertat, i fins i tot en alguns casos fer llenya de l'arbre caigut (o mort), una cosa que es nota, sense anar més lluny, quan es refereix a Franco, amb qui va compartir ulleigs -ell, de testimoni mut- en algunes caceres. Queda, això sí, és clar els que li cauen bé i els que malament, cosa que no exclou que també llanci dards sobre els primers. I així Don Joan Carles és qualificat com a “grandíssim rei durant gairebé quaranta anys d'un país d'un país desagraït i oblidadís, que no s'ho va merèixer”, però després posa en dubte les seves capacitats intel·lectuals (“no hauria estat mai rei d'haver hagut de passar per una oposició”), el seu matrimoni (“no va ser, per molt que s'hagi escrit, per amor”), els seus capricis (pilotar un avió comercial amb passatgers), alguns dels seus comportaments (a Jakarta, amb Puig de la Bellacas ), o la imposició pública ocasional d'alguna dels seus amants (Marta Gayá), encara que les referències a Corina són episòdiques. Això el porta a concloure que “la història del rei és un fulletó en tota regla”. Això sí, li agraeix el suport i la comprensió que va demostrar en ocasió del suïcidi de la filla del periodista, cosa que li dóna ocasió per criticar paral·lelament Doña Sofía en què creu haver trobat una incomprensible fredor davant la seva desgràcia. Tampoc li mereixen simpatia ni el monarca actualment regnant (“com no és possible demanar la destitució de Felip VI, cosa que m'agradaria molt…”), ni menys encara la reina Donya Letizia (a qui qualifica d'”inefable”).

Es refereix a les primeres dames espanyoles de la democràcia, entre les quals expressa la seva admiració per Carmen Romero i les seves reticències per Begoña Gómez de Sánchez (“se li ha vist sempre el plomall i les ganes d'estar a la Moncloa”) i posa a la diana molts personatges: Jesús Aguirre, segon marit de Cayetana Alba, per haver abandonat la seva mare en una residència de gent gran i haver-la oblidat del tot, Javier Ayuso i Rafael Spottorno com a artífexs de l'abdicació de Don Juan Carlos, a Pedro Sánchez pel seu cinisme en haver atribuït a la Casa Reial la causa de l'exili de Joan Carles quan va ser ell qui ho va imposar, si bé el queda pitjor aturat és Jaime Alfonsín (“impresentable”); revela alguns “secrets”, com la seva salvífica intervenció perquè “Interviú” no publiqués un nu de Carmen Cervera abans del casament amb el baró. De to menor és el retret que formula Martínez de Irujo, primer marit de la duquessa d'Alba, que considera que va ser massa permissiu amb la seva dona (ja en bon entenedor poques paraules són suficients) També recorda el seu protagonisme en alguns moments històrics, com l'última nit a Estoril, abans del seu retorn a Espanya, dels comtes de Barcelona o l'última entrevista a Lausana amb Doña Victoria Eugenia poc abans de morir la vídua d'Alfonso XIII (a qui va sentir severes censura sobre qui va ser el seu marit)

Diu i repeteix Peñafiel que “Valc més pel callo que pel que explico. I el que callo, ho callaré sempre”. Bé, si encara li queden coses per explicar, si us plau, li demanem encaridament que no se les porti a la tomba.