La fugida transatlàntica de Federico al Paral·lel barceloní

@PabloDalmases

Quan el palau del Senat, a la madrilenya plaça de la Marina Espanyola, era la seu del Consell Nacional del Moviment , la gran sala capitular estava presidida per dos bustos: un, com era de rigor, de Franco; un altre de José Antonio. Desconec l'autoria del corresponent al cap de l'Estat i del partit, però sí que em consta que el del fundador de la Falange era obra d'Emilio Aladrén.

Una de les infinites paradoxes de la nostra guerra civil, perquè l'artista que va modelar aquesta i altres figures del règim havia estat amant de Federico García Lorca, assassinat al principi de la contesa per conmilitons del mateix bàndol al que després serviria el seu antic xicot (d'aquesta relació ha escrit amb pèls i senyals Luis Antonio de Villena, basant-se en el testimoni de Vicente Aleixandre).

Ve aquest proemi a propòsit del muntatge dramàtic que sobre l'experiència de Federico García Lorca a Nova York i Cuba i del seu “ Poeta a Nova York ” s'ha posat en escena al teatre Comtal del Paral·lel barceloní amb una excel·lent interpretació d'Alberto San Juan acompanyat de la La Banda, un conjunt de quatre instrumentistes que va donar color al monòleg.

El cas és que tots els autors coincideixen que la travessia atlàntica de l'escriptor -que, per cert, va compartir amb el professor Fernando de los Ríos, granadí com ell- realitzada per estudiar anglès a la Universitat de Columbia va ser, en realitat, l'excusa per allunyar-lo d'Espanya i fer possible que cauteritzés aquell amor impossible perquè el tal Aladrén era, com diuen a Cuba, un “tremend camaján”, que potser es ficava al llit amb Maruja Mallo que amb la senyoreta anglesa amb qui després va contreure matrimoni.

Tots els autors opinen que aquell viatge, que va coincidir quan era a Nova York amb el “crack” financer del 29, va influir decisivament en un Federico que no havia sortit mai d'Espanya. El va enfrontar a les contradiccions d'un capitalisme furiós que semblava fer per tot arreu entre remeis d'injustícia i pobresa, es va sumir en la versió nord-americana del surrealisme -que el seu amic Dalía ja havia abraçat a Espanya-, va descobrir els negres i, finalment , va conèixer àrees de llibertat sexual i promiscuïtat que fins llavors potser ni tan sols va haver imaginat.

Sembla que va aprendre molt poc anglès, però va aprofitar bé el temps: va escriure algunes de les seves obres teatrals i, sobretot, va deixar el seu “Poeta a Nova York”, llibre de senderejat itinerari que no va ser publicat sinó després de la seva mort. I, en fi, va culminar el seu periple amb un trimestre gloriós a l'Havana on, a més de fer amistat amb el briós moviment literari que emergia a la capital de l'illa antillana, va poder sens dubte “tacar-se” –com diuen a Cuba– fins i tot més que a Nova York.

Sant Joan realitza una prodigiosa interpretació en què canvia una vegada i una altra de veu, de registre i de tarannà, des de moments d'expressió intimista i cautelosa, a altres de verb desbordant i expressió tronant. Ho fa sense parar de moure's per l'escenari, gesticular, aixecar-se i asseure's, ajupir-se i aixecar-se, voltejar o ficar-se entre els instrumentistes de La Banda.

Quan diem suposa, un esforç herculi de veu i fins i tot físic, perquè la funció s'estén al llarg de més de noranta minuts en què aconsegueix que l'atenció no decaigui ni un sol moment, cosa que en un monòleg, i encara més en un de fort contingut poètic, constitueix més que un repte, una heroïcitat.