La Legió, un cos militar que va estar a punt de ser dissolt

La inacabable sagnia produïda les dues primeres dècades del segle XX per la guerra del Marroc havia produït a Espanya seriosos de moviments de resistència i fins i tot d'oposició a una contesa que no parava de cobrar-se vides. Es va haver de buscar una forma de reclutament que, anant més enllà dels conscriptes, que anaven a la guerra obligats, i de la tropa indígena, de no sempre adequada fiabilitat, permetés comptar amb soldats professionals disposats a arriscar la seva vida. Es va prendre en consideració una iniciativa que ja s'havia posat en funcionament a França, pel que sembla amb bons resultats, la Legió, i es va crear a la seva imatge i semblança un nou cos al comandament de Millás Astray, anomenat inicialment Terç d'Estrangers, que oferia diversos atractius a la recluta: bon sou, alimentació correcta i abundant, possibilitats d'ascens i, el més important de tot, no sol·licitava la presentació de cap documentació, de manera que es deixava la porta oberta a la filiació de persones interessades a amagar la seva personalitat i fins i tot de fugir de situacions compromeses. Així es va iniciar la història d'aquesta unitat militar que ha estudiat Juan José Prado a la seva “Història de la Legió” (Almuzara).

Considerant el 20 de setembre de 1920 com la data en què es va iniciar l'allistament (es discuteix si el primer legionari va ser Marcelo Villeval Gaità o Carles Espresati de la Vega, encara que consta que el primer contingent important de 200 homes va ser català i es va filar a Barcelona), el desenvolupament històric del cos corre semblant a la peripècia de la vida espanyola. Va tenir una actuació destacada a la guerra del Marroc -en una de les etapes del qual va estar manada per Franco-, amb especial protagonisme durant els desembarcaments de Melilla i Alhucemas, la Segona República el va utilitzar en la repressió del moviment revolucionari d'Astúries (Jurat no eludeix parlar del lamentable assassinat/homicidi del periodista Luis Sirval, atribuït al tinent legionari Dimitri Iván Ivanoff) i va estar a punt de fer-ho també a Catalunya, es va convertir en una de les principals unitats de l'Exèrcit Nacional durant la guerra civil al comandament de Juan Yagüe i va ser sempre , fins a finals dels cinquanta, una força els principals assentaments de la qual van estar al protectorat o a les ciutats autònomes. Va resoldre situacions complicades a la guerra d'Ifni -amb un elevat tribut de sang en l'acció d'Edchera en què va guanyar dues Laureadas- i va actuar com a element dissuasori en el conflicte del Sàhara (amb una única acció a Tifariti) Però l'abandonament del Sàhara va obligar a resituar els seus efectius -primer a Fuerteventura i després a la península, a més de la seva permanència tradicional a Ceuta i Melilla- i, sobretot, a replantejar la seva funció, al punt que el ministre Narcís Serra, arran de certs incidents produïts per legionaris, va tenir sobre la taula el decret de dissolució als anys vuitanta.

El suport del ministre García Vargas i, sobretot, l'inici de la seva feina en missions internacionals de pau va fer possible que se'n revalués la utilitat i des del 1992 la legió ha estat present a El Salvador, els Balcans, l'Afganistan, l'Iraq, el Líban i l'Àfrica , a més de tenir una reeixida intervenció en el rebuig de la invasió marroquina de l'illot de Perejil.

A l'explicació de tota aquesta peripècia, uneix Jurat una segona part dedicada a explicar l'esperit (Crèdit legionari, unitat i companyonia), les recompenses obtingudes pels seus membres (llorejades), les llegendes (marxa de cent quilòmetres), la litúrgia (Dissabte legionari), l'armament, les mascotes, la litúrgia de la mort -que l'associa a la Setmana Santa i al Crist de la Bona Mort-, la música i fins i tot la presència de La Legió al cinema i la literatura.