La creus dels caiguts, més polítiques que funeràries i gens proclius a la reconciliació (“Creus de memòria i oblit”)

Creus de memòria i oblit | Crítica

Hi va haver a Espanya certa icnografia de carrer que constitueix una imatge inesborrable per a tots els que pentinem cabells blancs. No fa tant de temps era evident l'omnipresència en carrers i places de monuments funeraris i de làpides i inscripcions a les façanes de les esglésies que recordaven els morts nacionals durant el conflicte del 1936 al 1939, cosa que amb la transició va anar canviant i amb les lleis de memòria històrica pràcticament desapareixent. No obstant això, van exercir un important paper didàctic o, si es prefereix, propagandístic durant el règim i així ho recorda Miquel Àngel de l'Arc Blanc a “Creus de memòria i oblit. Els monuments als caiguts a la guerra civil espanyola (1936-2021)” (Crítica)

De l'Arc recorda que “honrar els qui havien donat la seva vida per una causa no era, en cap sentit, aliè a la història contemporània d'Espanya, un país amb almenys tres guerres civils abans del 1936”. No és, per tant, anòmal que aquesta mateixa reacció sorgís en el transcurs de la pròpia guerra civil de forma espontània, encara que ràpidament es va canalitzar i reglamentar per les noves autoritats (Ordre del ministre Sáinz Rodríguez de 1938). “Mitjançant la glorificació de la mort s'emmascara(ba) la brutalitat i el sense sentit de la guerra”, encara que es va limitar en tot moment a mitificar els morts nacionals, bé al front (caiguts pròpiament dits) oa la repressió que hi ha zona republicana (màrtirs) Aquest reconeixement va tractar de ressaltar inicialment el seu sacrifici per la pàtria, encara que després es va afegir el caràcter així mateix religiós perquè ”posar Espanya i el catolicisme al centre del mite del caigut no era una cosa fútil per als vius, ja que la seva construcció i representació posterior condicionarà el futur polític del que serà el franquisme”. Va ser un mite, compartit per nombrosos intel·lectuals de la zona rebel, que va servir per mobilitzar, suscitar l'adhesió de la població i cohesionar els insurgents.

L'element clau d'aquesta iconografia, en la creació de la qual atribueix gran influència a l'arquitecte Pedro Muguruza, era la creu (tot i que al final del règim es van permetre també els obeliscs) a la qual s'afegien sempre escuts i una làpida en què s'enumerava els caiguts exclusivament del bàndol nacional, cosa que acredita el seu caràcter aliè a la reconciliació. Tot això amb una estètica classicista i severa i tres modalitats: creu adossada al mur d'una església, creu exempta o un monument més complex, en aquest darrer cas amb els tres elements esmentats com a mínim. Els materials emprats van ser pedra, granit o marbre perquè ”la longevitat i la permanència del símbol eren alhora les del règim franquista i d'Espanya”, i estava prohibit l'ús del formigó. Els monuments no adherits a una església se solien ubicar en places o carrers cèntrics, de vegades en parcs o llocs recollits, i excepcionalment en cementiris.

Aquests cenotafis van suposar una “monumentalització de la victòria”, l'expressió màxima de la qual es troba sens dubte a la Vall dels Caiguts de Penjolls, encara que aquest lloc sí que és excepcionalment un lloc d'enterrament. L'autor apunta 33.847 inhumacions i es pronuncia sobre dues qüestions controvertides: nega el seu caràcter integrador (des del principi i en boca de Franco estava destinat a perpetuar l'heroisme i el sentit de la Croada) i afirma que el generalíssim sí que va voler ser enterrat en aquest lloc i així ho va fer saber en el seu moment a l'arquitecte Méndez.

Amb la postguerra, l'entusiasme popular al voltant d'aquests monuments es va anar atenuant i se'n van construir pocs de nova planta. El missatge del règim va ser, així mateix, abandonant la idea de confrontació per esgrimir la de la pau i dels avenços aconseguits pel nou Estat. A més, i al tardofranquisme, es van començar a registrar alguns atemptats o destrosses provocades pels moviments polítics il·legals. Amb la transició, molts van ser reassignats: alguns van canviar el sentit de les seves làpides i altres van ser traslladats o demolits. I amb les lleis de memòria històrica se'ls ha posat la punta final. Tot i això, “els monuments als caiguts segueixen sent un problema que posa de manifest la multiplicitat de memòries sobre la guerra civil però també de la incapacitat de la democràcia per crear una memòria plural”, perquè “els Estats democràtics no han d'imposar-ne una memòria social uniforme”.