El 'pobre estudiós' que va dormir fatal

Miquel Escudero

George Simmel va dedicar un ampli text a la filosofia dels diners, un valor que veia convertit en 'Déu', el valor suprem per a la gent. Ja a principis del segle XX, observava que els bancs eren més poderosos que les esglésies, a tots els ordres. Cal advertir que al segle passat hi va haver a Espanya diferents ratxes de crema de temples sagrats. Si no va equivocat, des d'aquella ira revolucionària mai, a l'entorn de 1936, es va calar foc als bancs; els centres custodis del vil metall van ser respectats rigorosament.


A la vida tot està barrejat i confós, importa poc la contradicció. Per això sempre estem necessitats de filosofia i de claredat. Julián Marías va definir fa mig segle la filosofia com un “estar renaixent a la veritat”. I postil·lava “és no poder dormir”.


Hi ha qui diu dormir fatal per les injustícies. Ho puc entendre, també a mi em passa de vegades. Però penso ara en un periodista radiofònic a qui va saber a banya cremat la derrota del City al Bernabeu. Així ho va deixar escrit, dies després de la seva eliminació de la Champions. Com va expressar el motiu de la seva angoixa? El personalitzava a l'entrenador Guardiola: “Pep, un estudiós del futbol que queda eliminat de la Champions per aquest fenomen psicològic que es diu Real Madrid”.


Certament és sorprenent el tracte: Pep, només el nom de pila perquè és dels 'nostres'. Se l'enalteix com a 'estudiós del futbol', els altres entrenadors deuen ser-ho menys; ni piu sobre els més de 1.300 milions d'euros gastats pel seu club, el City, per fitxar jugadors per a ell, ningú no ha donat més.


Pep Guardiola (Manchester City)

Pep Guardiola @ep


El periodista en qüestió ha fet passar el realíssim Madrid de fenomen paranormal a fenomen psicològic. Tot resulta ridícul, groller i -aprofitant els qualificatius que el mateix periodista fa servir- és inenarrable, inexplicable, surrealista i tel·lúric. Ai, pobra societat dels nostres 'pecats', quanta ximpleria ens inunda!


Per rematar, el lleu opinador deixa anar que el causant del seu profund malestar “és un Madrid psicològic que maltracta el rival en el moment més oportú”. Maltractar la sensatesa dels qui l'atenen és el que fa aquest hooligan. Què li farem! No sé si aquestes nits podrà dormir més. Mentrestant, torno a la filosofia, al meu particular no poder dormir.


El sociòleg berlinès George Simmel es va doctorar amb 23 anys, el 1881, i no va obtenir el reconeixement professional d'una càtedra de filosofia fins al 1914 –quatre anys abans de morir–, va ser a la universitat d'Estrasburg, ciutat que encara era de l'Imperi alemany. Va arribar a fer classe a Ortega i Gasset, que, amb afecte, ho va qualificar d'“una mena d'esquirol filosòfic”, que obria esvorancs per al pensament.


S'acaba de traduir a l'espanyol la seva voluminosa Introducció a la ciència de la moral (Gedisa), publicada el 1904, on passa revista a conceptes ètics bàsics. Batega en la seva crítica l'ideal grec de la 'sofrosine'; és a dir, la sensatesa i la moderació. No dubtava Simmel a qualificar de bella “aquella moderació interior que desisteix en la mateixa mesura de l'excés i del defecte”, i l'equivalent romà del qual era la 'sobrietes', la sobrietat. Però se la desitja prou?

Destacava que, a la superfície de tot fenomen humà, l'egoisme i l'altruisme estan barrejats de manera gens clara; de manera que, per a ell, era un error creure que en qualsevol acció on suri un interès només es pot triar entre l'egoisme i l'altruisme, que sempre van enredats.


Al seu torn, al nostre voltant hi ha una presència indiscutible de mèrits i culpes, de guanys i deutes. S'estableixen conflictes entre camins i objectius, mitjans i fins. I al fons de l'escena, hi debaten virtut i felicitat. Simmel es referia a la felicitat com “aquell tipus d'ideals que en aconseguir-los assumeixen un caràcter molt diferent que el que tenien quan s'hi aspirava”.


En tot cas, hi ha un espai perquè niï el principi moral de la bona voluntat i un altre per a la llibertat. A favor d'aquesta, el pensador alemany argumentava que quan algú jutja que l'ésser humà no té llibertat, ho hauria d'aplicar immediatament a si mateix i “renunciar a la possibilitat d'una comprovació objectiva de la seva veritat”. Entenia que quan algú es dedica a l'engany durant anys queda incapacitat per distingir entre la mentida i la veritat.


Podríem afegir que amb aquesta impenitent pràctica també ens incapacitem per distingir entre realitat i ficció, entre el que és sensat i el que és grotesc, entre el que és natural i el que és artificiós. En qualsevol cas, no cal estudiar Simmel per adonar-se de la simplicitat del periodista que va dormir fatal aquella nit, almenys.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH