D'Ifni a Sidi Ifni: records d'una colònia i d'una guerra oblidades

Ifni, un territori d'Àfrica Occidental avui oblidat per les actuals generacions, va ser la menor i més efímera de les colònies espanyoles, però no obstant va donar nom a un curt, però no per això menys sagnant, conflicte armat. Fa algun temps hi va haver a Barcelona una exposició dedicada a aquest punt i al seu conflicte i com a resultat del mateix es va editar un fullet que ara adquireix adequada i més completa culminació amb una obra col·lectiva titulada “D'Ifni a Sidi Ifni” (Bellaterra), a la que han exercit com a editors Eloy Martín Corrales, Josep Pich Mitjana i Juan Pastrana Piñero.

Palau del Govern espanyol a Ifni

L'eix central de les col·laboracions incloses fa referència al conflicte pròpiament dit i tracta de desmuntar una llegenda que ha adquirit carta de naturalesa i és l'afirmació que la guerra esmentada va ser silenciada pel franquisme. No va ser així. “Encara que es repeteix i manté el tòpic que la guerra d'Ifni-Sàhara va ser una guerra silenciada, amagada, secreta o que mai no va existir, la lectura de la premsa franquista posa de manifest que va ser molt mediàtica… no hi ha dubte que va ser una guerra que va interessar a la premsa internacional i que la franquista no la va amagar (tot i que) és cert que les notícies que publicaven els portaveus franquistes no sempre parlaven de guerra i en moltes ocasions es referien a una agressió de bandes armades” diu Josep Pich.

Hi ha, en canvi, altres qüestions que es posen en relleu, com la manca de previsió de les autoritats de Madrid, ja que el conflicte va ser llargament detectat i anunciat per les del territori i la precarietat de mitjans tècnics i humans posats en joc per Espanya per respondre als atacs quan aquests es van produir, sobretot al principi de les hostilitats, cosa que va obligar a resoldre situacions complicades amb voluntarisme i fins i tot heroisme. De fet, “el conflicte es va iniciar sense declaració de guerra i va acabar sense armistici, ni tractat de pau, encara que es pot veure el tractat de Cintra com l'acord que va posar fi a la guerra”. Aquesta conclusió porta Pastrana, a qualificar aquest acord de “pau noia” “perquè no es va establir per al govern espanyol cap compensació per l'atac sofert”.

Si bé a Espanya s'han publicat nombrosos testimonis de soldats que van estar propis destinats a Ifni i/o van participar el conflicte, el cert és que ningú no s'havia preocupat de recollir els dels combatents marroquins. Ho ha fet Francesco Correale, que va fer quaranta entrevistes a antics combatents de l'Exèrcit d'Alliberament i de tot el material proper n'ha seleccionat dues: les de Mohamed Mrabit Ansari “Khaled” i Hach Said Moussaknoui.

El volum inclou altres aportacions interessants, encara més monogràfiques. López Bargados estudia l'exteriorització de la presència de l'Església catòlica a Sidi Ifni; Ricardo Navarro i Patricia Lara expliquen el paper de la sanitat militar durant el conflicte i Bengochea el paper de la Secció Femenina del Moviment, mentre que Begoña Etxenagusia tracta sobre la prostitució a l'enclavament.

El més excel·lent és que, després d'aquell sagnant conflicte i dels anys subsegüents de tensió fronterera, “entre 1963 i 1969 (any de la retrocessió d'Ifni al Marroc) la ciutat (de Sidi Ifni) va viure un període autènticament daurat” segons Martín Corrales, una cosa que es recorda avui per la població autòctona al punt que “les empremtes de la presència espanyola a Ifni són considerades per la població local com a part de la seva identitat” i d'haver reclamat en algunes manifestacions la recuperació de la nacionalitat espanyola. “Però no convé equivocar-se i caure en deliris neocolonialistes: són marroquins que, sentint-se marroquins, se senten abandonats pel govern marroquí”.