"El silenciós avenç de l'islamisme a Europa": una anàlisi lúcida sobre el paper polític del segon col·lectiu en fidels del continent europeu

Durant segles l'univers islàmic ha estat allunyat del continent europeu. Però les descolonitzacions produïdes durant la segona meitat del segle XX i les precàries condicions de vida a molts països musulmans com a conseqüència de dictadures, enfrontaments armats i tota mena de conflictes han donat lloc a una successió d'onades migratòries que han transformat copernicanament la composició social del vell món, fins al punt que l'islam s'ha convertit en la segona confessió religiosa del continent en nombre dels seus fidels. Sergio Castaño Riaño explica a “El silenciós avenç de l'islamisme a Europa” (Els Llibres de la Cataracta) que cal distingir entre l'islam polític, el salafista o social i el radical o violent. “L'islam polític situa els seus objectius a llarg termini, els seus representants són conscients que en les circumstàncies actuals és impossible avançar en el propòsit d'islamització dels països europeus; tot i això, la tranquil·litat amb què poden treballar a Europa els permet anar consolidant les seves posicions i preparar el terreny per al futur”. En resum, que el que distingeix els dos primers del radical és que tots tenen idèntics objectius i principis, però diferents mètodes.

Castaño es refereix al naixement dels Germans Musulmans el 1928 com a punt de partida d'un moviment dedicat a avançar cap al reconeixement una societat islàmica basada en la xaria que pretén “islamitzar la modernitat” perquè no és l'islamisme qui s'hi ha d'adaptar, sinó al revés. Per aconseguir-ho es va utilitzar inicialment la persuasió, però la repressió desplegada per alguns governs àrabs, sobretot a l'època del panarabisme nasserista, va produir l'escissió dels radicals o gihadistes. Més endavant, el triomf de la revolució iraniana va aconseguir canviar el concepte d'Estat i iniciar una revolució cap a la islamització d'un país que fins ara s'havia caracteritzat pel seu elevat component laic. A més, “la manca de democràcia, la perpetuació de governs autoritaris i ineficaços i les dificultats econòmiques van portar molts sectors de la societat a simpatitzar amb uns moviments que proposaven canviar les estructures i proporcionar una convivència basada en els valors tradicionals islàmics”. La reacció europea davant aquest fenomen a Europa va ser al principi de desconeixement i desaferrament mentre no interferissin en la vida quotidiana dels seus països, mentre que els Estats Units la seva actitud inicial va ser fins i tot de col·laboració en la lluita contra els règims socialistes àrabs, encara que aquesta actitud va canviar arran de la guerra de Yom Kipur el 19773 i sobretot després de la revolució iraniana del 1978.

L'emergència de les primaveres àrabs es va produir al marge de l'islam polític que, tanmateix, va reaccionar amb intel·ligència assumint-les com un pas cap a la islamització. Per això la utilització d'un discurs formalment democràtic que va permetre als Germans Musulmans accedir al poder a Egipte, encara que el van perdre quan van intentar imposar una constitució de tall islamista. També Hamàs va guanyar les eleccions a Palestina a costa d'temperar el seu discurs radical, cosa que no va evitar l'enemistat d'Israel i els EUA, mentre que a Líbia es va produir una escissió amb la formació de dos governs, al Marroc els islamistes van accedir al poder al seu torn. no sense tensions amb l'autocràcia real ia Síria la família Assad va haver de recórrer a Rússia i aniran per mantenir el seu poder davant dels islamistes.

A Europa, l'islamisme, que havia tingut un caràcter elitista i universitari, va canviar després de les primaveres àrabs perquè va revelar l'existència d'un islam polític i el funcionament d'una xarxes que fins aleshores havien gaudit del consentiment o fins i tot la protecció dels governs. Aquests van haver de buscar nous interlocutors i no es va poder evitar l'aparició de les primeres friccions com a conseqüència de l'existència d'un islam europeu ja perfectament imbricat i inserit en una societat multicultural amb noves generacions de musulmans autòctons.

L'autor examina la presència de l'islamisme als diferents països del vell continent i els esforços de la Unió Europea de trobar vies d'interlocució amb els musulmans. "La UE havia promogut el diàleg interreligiós, però havien estat iniciatives poc consistents que no havien aconseguit connectar amb la realitat espiritual, ni conèixer la veritable realitat d'un islam fragmentat" amb tota seguretat perquè es "seguia veient l'islam com una cosa aliena a Europa" ”.

Tot i això, l'increment del col·lectiu musulmà ha produït efectes evidents. En general, quan l'aplicació de la llei islàmica tracta d'anar més enllà de l'àmbit privat i de qüestions religioses, s'enfronta a les lleis seculars i els principis democràtics consolidats a Europa. I així ha sorgit “una justícia paral·lela basada en la xaria per dirimir les qüestions que afecten els musulmans a Europa”, que en la majoria dels casos actua de forma clandestina i la ingerència de la qual pot suscitar conflictes amb la justícia ordinària.

La regulació dels enllaços familiars, la prohibició o no de l'ús del vel, la implantació del mercat halal i les dificultats per a la certificació adequada dels seus productes són, amb la proliferació de noves mesquites i el suport d'algun país a moviments concrets (Catar pel que fa als Germans Musulmans) són alguns dels aspectes conflictius d'aquesta forçosa convivència. Tot i això, l'autor conclou que “les diferents anàlisis realitzades pels governs europeus coincideixen a afirmar que l'islam polític no constitueix una amenaça actual per als seus països respectius. No obstant això, les seves ambicions polítiques a llarg termini, amb un model que s'allunya del concepte de democràcia occidental, podrien fer malbé les estructures democràtiques en una hipotètica situació en què la població musulmana incrementés el seu percentatge de forma considerable a Europa i l'islam polític aconseguís consolidar-se com una opció majoritària”.