José Bañuls reviu a la seva novel·la “Un cadàver a la platja” el naufragi del paquebot Sirià davant del cap de Palos el 1906

Un dia d'agost de 1906 va aparèixer a la platja de Torrevella el cadàver d'una dona a la roba de la qual apareixien les inicials DM. Va ser identificat com el de la tiple de sarsuela Dolores Millanes, coneguda artísticament com a Lola Millanes, que es desplaçava a Amèrica per fer torn per aquells països, però el destí del qual es va veure truncat pel naufragi del paquebot Sirià en què viatjava i amb què havia de travessar l'Atlàntic. El fatídic accident va passar el 6 d'aquell mes i any entre el cap de Palos i les illes Formigues, en un baix que els navegants solien eludir per la seva escassa profunditat i que va causar al voltant de tres-centes víctimes mortals, encara que el nombre mai no es va poder determinar perquè als seus cellers s'amuntegaven nombrosos passatgers il·legals, la majoria amb el consentiment i en benefici del capità. Que per a més inri ia l'hora del contratemps, va abandonar el passatge a la seva sort i va fugir de forma vergonyosa.

L'autor torrevellenc José Bañuls -amb qui he compartit nombrosos viatges i participo de la seva admiració per l'escriptor albanès Ismail Kadaré- ha pres aquell fet històric real com a punt de partida de la seva novel·la “Un cadàver a la platja”. El cadàver a què es refereix el títol és el de la desafortunada tiple, encara que no és ella la protagonista del relat, sinó un tal Salvatore Bissolati, personatge de ficció que vol el narrador hagués embarcat com a polissó a Gènova juntament amb el seu amic Bruno per fugir de la misèria i va aconseguir salvar la vida. Tot part del coneixement casual entre la tiple i el polissó hagut a la coberta del vaixell poc abans de l'accident i que donaria lloc que, un cop ocorregut el sinistre, el segon volgués correspondre cavallerosament a l'auxili que la cantant li havia prestat al seu moment ajudant-lo a posar-se fora de perill, cosa que no va aconseguir per a ella, però sí per a ell mateix. El que segueix és la manera com s'hauria desenvolupat l'acolliment dels supervivents -entre ells Salvatore- a Cartagena d'on sortiria, casat amb la bella Giulieta -una altra emigrant-, fins a cert punt amb una posició una mica més desfogada, després d'haver-hi rendit tribut pòstum a la seva admirada Millares, i amb bones perspectives per al seu futur a Montevideo.

Bañuls no fa un relat directe de l'accidentat periple de Salvatore, sinó que prefereix fer-lo de forma indirecta a través d'un altre personatge contemporani, la torrevellenca Mercedes Párraga, a qui imagina que coneix accidentalment Juan, besnét de Salvatore, i gràcies al seu testimoni reconstrueix la peripècia del seu avantpassat. Hi ha doncs dos plans cronològics que es van barrejant harmònicament i amb habilitat.

En uns temps en què els correus marítims han deixat de prestar servei i els corrents migratoris no només no han desaparegut, sinó que s'han incrementat exponencialment, però utilitzen altres vies de desplaçament força diferents, el text de Bañuls ens recorda aquells paquebots que travessaven el oceà en viatges interminables, amb nombroses escales i que allotjaven passatge de primera, segona i tercera classe… a més de polissons, consentits o espontanis, que de tot n'hi havia. Es reflecteix, així mateix, un paisatge urbà de poblacions com Cartagena o Torrevella -Bañuls descriu amb bon coneixement de causa la bellesa de llac rosa de les salines-, quan els escassos forasters s'allotjaven a cases d'hostes -no sempre amb aigua corrent a les habitacions-, circulaven pel seu interior amb tartana i es desplaçaven d'un punt a l'altre en ferrocarrils que trigaven una eternitat. I quan portar a la butxaca 50 pessetes era gairebé gaudir d'una petita fortuna.

“Un cadàver a la platja” és una novel·la amable en què, deixant a part la tragèdia del naufragi hagut, fet certament històric, el nus argumental de ficció es desenvolupa sense complicacions i condueix a un final feliç, tant per a Salvatore, com per a la curiosa Mercedes. Afegim que no és difícil advertir l'implícit desig de l'autor de rendir un homenatge a la cantant desapareguda no només físicament com a conseqüència del naufragi, sinó fins i tot a la memòria col·lectiva de l'art líric, cosa que demostra l'efímer de certes glòries humanes.