“El meu rei caigut”: Laurence Debray reivindica la memòria de Joan Carles I

No només el parentiu, sinó també l?opció personal, van fer de Laurence Debray una dona d?esquerres. Filla de Regis Debray, que va combatre amb el Che a Bolívia i després va ser assessor del president Mitterrand, es va educar successivament en un campament de Cuba ia la London School of Economics, va ser després nora de Servan Schreiber i va acabar exercint com a periodista, funció a la qual va tenir el privilegi de poder entrevistar el rei Joan Carles I a la Zarzuela pocs dies abans de la seva abdicació. Ho relata a “El meu rei caigut” (Debat), un llibre en què revela la seva admiració per un monarca avui injuriat per gairebé tothom.

No li dol reconèixer que, remant en sentit contrari al seu entorn, “vaig utilitzar el rei per diferenciar-me del meu entorn familiar” però “el problema és que el segueixo sent fidel malgrat els seus extraviaments, els seus negocis, els seus amants, la seva vellesa” . Potser perquè va ser capaç de modelar “una monarquia a la seva manera, sense tall, sense fast, exempta de les seves fastigoses tradicions i de la seva història. Una monarquia nova per a uns temps nous, més prosaica que real. Va ser una instauració, més que no pas una restauració de la corona. Una reialesa ingràvida l'únic substrat de la qual seria la democràcia”.

Debray relata les gestions que va realitzar per viabilitzar la trobada amb l'aleshores encara monarca i descriu la conversa que va mantenir amb ell un 2 de juny del 2014, encara que en les seves declaracions no hi va haver novetats importants i Don Juan Carlos va repetir records, idees i conceptes ja coneguts en entrevistes anteriors. A sobre, Lawrence no va ser capaç d'intuir el que passaria dies després.

Molt més interessant és, en canvi, la descripció que fa de la Zarzuela que, diu, “de palau només en té el nom” i “on regna un ambient trist i antiquat”. El compara amb el luxe i la magnificència versallesca de l'Eliseu, cosa que li dóna peu per elogia l'austeritat amb què es viu a la seu de la primera magistratura espanyola i puntualitza el pressupost de tres diferents Prefectures d'Estat: el de la francesa s'eleva a cent milions d?euros, el britànic a 150 i l?espanyol no sobrepassa els vuit. En conseqüència, “el discurs oscil·lava entre un complex d'inferioritat i la reivindicació d'una austeritat moderna”.

Com cal suposar, al llibre apareixen altres personatges lligats al seu entorn immediat. Doña Sofía és “una dona que no va cometre mai un sol error, que mai va voler seduir els espanyols amb costosos vestits, sinó únicament amb els seus actes. (ca) l'encarnació de la dignitat i la benevolència, una rara avis deixada al marge”. A Franco el qualifica de “personatge torbador…amb diverses personalitats… jove militar ambiciós… (de) caràcter impossible, tímid, purità… impertorbable davant els esclats de violència i crueltat dels paràmetres…(que) no dubtava a eliminar els seus enemics… (un) ser solitari que va aconseguir guanyar popularitat, pare d´una família tranquil·la i devota… home de poder, fascinant per la seva malícia i la seva tàctica… (però que) es va convertir en el pare benefactor i indiscutible de la nació… en sinònim d'una Espanya que anava bé… (i del qual) únic defecte va ser no ser immortal”. I no falta una al·lusió a Santiago carillo, que va passar d'adjectivar Don Juan Carlos com “el Breu” a sintonitzar amb el monarca.

Però el més excel·lent és el retrat del mateix personatge. Als trets ja coneguts, afegeix la seva coqueteria, expressada a no voler portar ulleres, cosa que obliga a preparar-li els discursos que havia de llegir amb lletres molt grans. El qualifica com a “eficaç en la seva vida política i deficient a la privada”, encara que afegeix que si bé el “tren de vida de Joan Carles no es finançava amb diners dels contribuents, no estava d'acord amb el que vivia Espanya” per això que constituïa un “pecat de desvergonyiment”. Ha acabat patint un “parricidi en nom dels interessos del tron, semblant al que va fer Joan Carles amb Don Joan” I, en fi, ningú no s'ha arriscat a defensar-lo, ni tan sols el seu fill”. En resum, que “el país li ha donat l'esquena i no està preparat per suportar tanta hostilitat, per sortir tan brutalment de la casta dels intocables”, per la qual cosa “el meu heroi caigut es converteix en un heroi jubilat”. A qui l'autora no va dubtar a anar a visitar a l'exili d'Abu Dhabi.

Lawrence Debay confessa que va voler arrodonir la seva visió del personatge entrevistant Corina, però que la famosa i temible suripanta s'hi va negar i es lamenta de “mai tindré accés a Felip, al seu entorn, a la seva veritat, als seus sentiments, com ho he tingut amb el seu pare”.