Estrena d'una versió lliure del Tartuf de Molière (Goya)

“Els clàssics ens poden donar molta llum” va dir Ernesto Caballero, director i autor de la versió del “Tartufo” de Molière que, després d'una reeixida gira per Espanya, recala a Barcelona, concretament al Teatre Goya , dins de la temporada del Grec. Afegiríem pel nostre compte que alguns clàssics poden aportar, a més de llum, molta polèmica, com ha estat el cas d'aquesta obra des del moment mateix de la seva estrena el 1669, quan hi va haver un bisbe que va amenaçar d'excomunicar els que l'anessin a veure. Encara que sóc vell, no vaig viure aquella commoció, però sí una altra de molt més recent, ocorreguda en ple segle XX quan, a finals dels seixanta, Adolfo Marsillach va posar en escena una versió que havia preparat Enrique Llovet i amagava una crítica molt perceptible de la influència que aleshores exercia l'Opus Dei. L'estrena es va celebrar en el context de les tensions entre les diverses forces polítiques del règim i aquella versió no va tenir dificultats per ser representada perquè va comptar amb l'anuència del ministre d'Informació i Turisme, Fraga Iribarne, que estava enfrontat als tecnòcrates vinculats a la institució que havia creat monsenyor Escribà (i que es van cobrar la peça, perquè el polític gallec seria destituït pel generalíssim a la primera crisi de govern).

 

Ara mateix vivim altres temps molt diferents als de Lluís XIV o Franco, però haurem de convenir que, en realitat, els estereotips humans són anàlegs. “Nihil novum sub sole”, que deien els llatins. En efecte, la figura de l'hipòcrita que sedueix qui innocentment o no s'hi presta per aconseguir els seus propòsits de diners o de poder segueix tan vigent com abans. Haurà desaparegut la vestidura accessòria, que al text original era la del devot fingit, però l'eix fonamental del model no ha canviat. Qualsevol seria capaç de recordar alguns noms d'hipòcrites il·lustres capaços de vendre la seva ànima al diable per aconseguir els seus objectius, tot i que Caballeo va puntualitzar que la seva versió no permetia identificar cap nom conegut concret.

 

Pepe Viyuela, el Tartuf d'aquest muntatge, apuntava que “el mèrit de Molière va ser que va utilitzar l'arma de l'humor, molt més demolidora que qualsevol altra” , amb la qual va poder aconseguir que la seva crítica arribés a tota mena d'espectadors. Un humor que l'adaptador ha aguditzat en inserir el text original -degudament abreujat en durada i personatges: dels cinc actes ha passat a 105 minuts- en un context dramàtic de creació pròpia, de manera que el que passa sobre l'escenari és el procés en què es produeix el desenvolupament del muntatge de la comèdia clàssica per una companyia de teatre. Els actors són de vegades ells mateixos i diuen el text que de l'adaptador per passar seguidament als octosíl·labs de la traducció que va fer l'abat Marchena i transformar-se en els seus personatges respectius. A més, els intèrprets exerceixen, alhora, com la mateixa tramoia de l'espectacle i incorporen o desplacen una vegada i una altra els elements d'ambientació escenogràfica amb tota naturalitat.

 

L'espectacle resulta agradable i entretingut i riba qualsevol perill d'encartonament. Perquè, com va dir Viyuela, “Molière no és mort, sinó que ressuscita cada dia en els successos que ocorren al nostre entorn”.