Josep Maria Cadena: "Cal tornar als orígens: el periodista ha d'estar al servei de la societat"

Lledó Barberá.- Centenars de llibres i diversos premis, entre ells el Premi Nacional de Cultura 2015, presideixen la saleta on Josep Maria Cadena (Barcelona, 1935) m'espera, assegut a la butaca, per a l'entrevista. Sens dubte, seure a xerrar amb ell vol dir fer-ho amb la veu de l'experiència. L'Agència EFE, Diari de Barcelona, l'Avui, el 'Hoja del Lunes' i El Periódico de Catalunya avalen la seva gran trajectòria professional, reconeguda, sobretot, pel seu inconformisme, la crítica municipal, la d'art i l'humor gràfic català. Aquests punts són els mateixos que l'avalen com un dels periodistes catalans de referència del segle passat, encara que ell ho negui rotundament.

Amb l'excusa que el proper 12 de maig recollirà el Premi Ofici de Periodista que li atorga el Col·legi de Periodistes de Catalunya i quan es compleixen 50 anys del Grup Democràtic de Periodistes, del qual ell va ser fundador, parlem amb Cadena sobre la seva vida, la seva trajectòria i el periodisme.

Va néixer 10 mesos abans que esclatés la Guerra Civil Espanyola, quins records li vénen a la ment?

Jo vivia a Barcelona a la cantonada del carrer Provença amb Muntaner, molt a prop de l'Hospital Clínic. Era fill únic i els meus pares em posaven al costat de la paret mestra de la casa, la que més aguanta, per si bombardejaven. Però el meu pare creia, i va ser cert, que els avions no bombardejarien l'hospital de manera que mai vam anar al refugi. Sí que tinc una certa idea d'escoltar les sirenes quan venien els avions, el paper pintat amb el que estava empaperada la paret i veure el meu pare vestit de soldat. Però, en general, de la guerra no tinc consciència, sí de la postguerra ...

Què és el que més el va marcar?

Jo tenia 3 anys i mig quan es va acabar la guerra i al meu pare, quan va tornar de França d'un camp de concentració i tot i que no estava afiliat a cap partit polític, el fiquen a la presó. Sé molt poc de tota aquesta història però sí recordo com després d'un any o any i mig em van portar a un edifici, amb unes portes molt grans, amb reixes que s'obren fent soroll i que entrem en una habitació gran, amb una volta, on hi ha molts homes. Un d'ells es va aixecar, va venir cap a mi i em va abraçar. En aquell moment no ho sabia però era el meu pare i estàvem a la Model.

Un altre fet que m'impressiona d'aquella època és que quan la meva mare planxava, moltes vegades, només planxava un paper i sempre em preguntava què era aquell paper. Al final, vaig saber que eren cartes que rebia del meu pare i que en planxar-les sortia el que escrivia entre línies amb suc de llimona. Hi havia doble correspondència -somriu-.

Com i per què va decidir estudiar periodisme?

Vaig acabar el batxiller i em vaig matricular a la carrera de dret. Vaig fer dos anys i quan anava a començar el tercer veig que a casa no hi ha prou diners i que, a més, en dret havies de treballar de becari sense cobrar res i la carrera era molt cara.

Llavors vaig veure la convocatòria per a l'Escola de Periodisme i, com en el col·legi havia tingut èxit, entre moltes cometes, literari perquè resulta que sabia posar el subjecte, el verb i el complement directe, vaig pensar que podia fer l'examen d'ingrés, l'oficial en aquell moment. Els estudis eren dos anys a Barcelona i un final a Madrid.

Pensa que jo ja pertanyo a una generació que està dins del franquisme però que no ha intervingut en la Guerra Civil pel que pensen que no sabem res i que podien fer-nos anar per on volguessin. Per això, l'Escola de Periodisme em va obrir unes relacions -amb professors, amb accés a pràctiques- que jo no havia vist mai. Aprenies a relacionar-te amb la gent, a presentar-te per fer una entrevista i això t'obria camí a no ser una persona tancada en tu mateixa.

Llavors, creu que el periodisme és una carrera universitària o un ofici?

Jo crec que al periodista no li fa mal saber i si a la carrera es fa una formació interdisciplinària, l'ajudarà. Ara, no crec en la carrera com a títol. El títol se'l guanya un. Perquè a aprendre a escriure s'aprèn llegint i si un ha llegit té més tendència a saber escriure. És clar que hi ha models per saber escriure però al final s'ha de buscar la pròpia manera, saber organitzar una informació perquè s'entengui i perquè el lector quedi satisfet amb el que ha llegit.

Només portem 20 minuts de conversa i ja em sorprèn la seva gran memòria. Compta amb pèls i senyals cada detall de la seva infància, detenint-se en aquells aspectes importants. I, quan vam arribar a la seva primera experiència laboral, a l'Agència EFE, reprodueix fins i tot els diàlegs que va tenir amb el seu cap, al qual recorda amb nom i cognom.

"Els temps ara són molt dolents però són molt dolents perquè ara es necessiten més coses no perquè la situació sigui molt diferent a la d'abans", em diu quan m'explica que va haver de passar un mes amb 500 pessetes perquè li van pagar menys de l'acordat a EFE. Allà va començar la seva trajectòria quan se'n va anar a Madrid a acabar l'últim curs de l'Escola de Periodisme, va fer substitucions durant l'estiu i, a partir del curs següent, el 1960, va començar a la delegació de Barcelona, en la qual treballaria set anys.

Estant en plantilla a l'Agència EFE va entrar al Diari de Barcelona ...

Sí, però vaig trigar un any a estar en plantilla d'EFE. La veritat és que vaig tenir un avantatge i és que estant a EFE feia informació de carrer i vaig començar a anar a tots els llocs i vaig anar coneixent als altres periodistes i els altres em coneixien a mi. Això considero que és molt important perquè si sorgeix una oportunitat, sorgeix d'aquells que la coneixen, i, si et coneixen de la feina, te la poden oferir abans a tu que a una altra persona.

Per això, hi va haver un buit al Diari de Barcelona i vaig anar allà i vaig acabar tenint dues plantilles. A més, també cobrava del Diari de la Fira, dels Diaris dels Monogràfic i vaig trobar una col·laboració a la ràdio. Vaig passar de guanyar 2.300 pessetes al mes a les 15.000 en tal sols un any i mig. Això sí, dormir, no dormia -riu-.

Parle'm de la crítica municipal que feia al Diari de Barcelona i que el va portar a guanyar el Premi Ciutat de Barcelona

Doncs tot va començar perquè feia una mica de tot -toros, boxa, ajuntament, diputació-, em relacionava i això va fer que em convertís en un periodista promesa, un noi que val per a tot. I també vaig saber aprofitar les oportunitats. Un estiu, un dels caps de secció del Diari de Barcelona, em va dir: "Cadena, sap vostè que ha mort Ramón Pérez d'Ayala? Cal fer una pàgina de buit i posar una fotografia però estic trucant al crític literari i està fora i el que el substitueix també. Vostè s'atreviria a fer un article?". I jo li vaig respondre: "Don Carmelo, si em dóna vostè la seva confiança, jo intentaré fer-ho el millor possible". A més, vaig tenir un encert en dir-li: "He de parlar del seu llibre AMDG?" -novel·la sobre l'època que va viure amb els jesuïtes- i jo no se si ell sabia a què em referia però suposo que al jo preguntar-li d'aquesta forma em va dir: "Millor que no" -fa broma-. Vaig fer aquest article, que no presumeixo d'ell perquè només vaig fer un text coherent, que no figurarà en les meves obres completes però van dir: "Aquest home té ploma".

I després va arribar una altra oportunitat. Hi havia un periodista que feia una secció diària titulada 'Chaflán', que tractava temes ciutadans. Quan ell va morir, el director va pensar que diversos redactors féssim articles per torns. Comencem Félix Tejada, Josep Aliaga, un altre i jo però, després d'un mes, només quedàvem Tejada i jo. Com Tejada era funcionari del Jutjat número 1 de Barcelona, se sentia compromès a l'hora de signar les seves crítiques pel que li va proposar a Enrique del Castillo signar la secció anònimament com 'Chaflán' per fer-li un homenatge. Això ens ho permetien perquè el Diari de Barcelona era propietat de Miquel Mateu i Pla, que havia estat alcalde de Barcelona i considerava que cap ho feia tan bé com ell. A l'any vam decidir presentar al Premi Ciutat de Barcelona els articles més durs que vam fer contra l'Ajuntament i vam guanyar.

Amb aquesta història vaig treure una conclusió i és que si un defensa la seva manera de ser, al final te l'accepten. I, en el fons, la crítica no era tan gran cosa, i la municipal sempre solia passar la censura. A més, aquest fet ens va donar prestigi dins el diari perquè el director considerava que érem valents, que lluitàvem per la informació.

Segueix existint la censura?

El que es reben són moltes manipulacions. Ara es fa diferent. Tots els polítics quan fan una roda de premsa criden a tots els periodistes pels seus noms. Això és una manera de pressionar-los, de deixar-los clar que els coneixen.

Només volen contestar i que no hi hagi repregunta. Crec que en el periodisme actual hi ha una certa tendència a reproduir el que diuen els altres i a no complicar-se amb la repregunta. El periodista ha de fer la pregunta però després ha de fer la repregunta perquè sinó el que li respon només vol emportar-se'l "a l'hort".

Però les necessitats dels que manen no són normalment les necessitats del lector i el periodista ha de donar al lector els elements suficients perquè aquest estigui ben representat. El ciutadà ha de tenir consciència que el periodista no l'enganya, que no el vol portar a que pensi una cosa determinada sinó només li presenta la situació política, social, econòmica ...

I així, va ser com es va guanyar la fama d'inconformista, que la va incrementar encara més donant-li cobertura mediàtica a 'La Caputxinada', a la manifestació de capellans per la Via Laietana i amb la creació del Grup Democràtic de Periodistes, que enguany celebra el seu 50 aniversari. Tots aquests fets junts, o potser tan sols un d'ells, van provocar que l'acomiadessin de l'Agència EFE, el que li va suposar, tal com ell descriu, "un determinat prestigi" ja que "era un senyor que havien acomiadat per qüestions socials".

Va ser el director del primer diari en català: l'Avui. Com va ser?

Estant jo encara al Diari de Barcelona em van demanar si jo volia signar els papers donant autorització perquè es publiqués al Diari Avui. Ho vaig fer i, en el moment en que el van concedir des de Madrid, vaig passar a ser subdirector i el director va ser Josep Faulí. Vaig estar present però, no és que m'enfrontés a la propietat, sinó que defensava que aquest diari era de tots mentre que ells tenien ja la idea de posar-lo més al servei de Convergència. I jo veia que cada vegada s'anava apartant més gent, i això que havia estat rebut com una glòria nacional en ser el primer diari en català. Però, al final, la gent preferia un altre tarannà més socialista, més comunista, més cap a l'esquerra, i això el Diari Avui no ho feia, sinó que era molt nacionalista.

I quan ho deixa ja entrem en la seva última etapa com a periodista en actiu ...

Sí, amb la 'Hoja del Lunes' ja tancada em van cridar de El Periódico. El primer que vaig fer va ser de relacions externes amb la secció 'El sabelotodo', que consistia a respondre les preguntes dels lectors. Després, el director em va proposar fer la crítica d'art i la vaig inaugurar a El Periódico perquè ningú l'havia fet abans. El que vaig intentar va ser fer una crítica curta, clara i on s'expliquessin les dades necessàries per al lector. Va tenir cert èxit però finalment amb el canvi de director i sumat a la crisi dins del diari, em van demanar la jubilació.

Com sorgeix que li demanessin escriure sobre art? Ja sabia?

Sí, jo ja sabia d'art. De fet, al Diari de Barcelona havia publicat tot un seguit d'articles de dibuixants. Mira, en la vida professional et reclamen no pel que creuen que et pot ser útil a tu sinó pel que tu els pots ser útil a ells. I, per això, és important poder demostrar al que t'ofereix una cosa, que pots i saps fer-la. Si tu comences a dir que no saps o que hauries de preparar-te, no ho acabes fent.

També va ser professor d'Història del Periodisme a l'Autònoma de Barcelona, quins consells li donava als seus alumnes per a ser millor professional?

Vaig intentar explicar-los que no s'inventa res, que tot es transforma. Des del principi del periodisme sempre hi ha hagut diaris de dretes, d'esquerres, de centre, i sempre s'ha volgut influir en la societat. Per això, el que ells haurien d'aprendre és que no han d'influir en la societat sinó aconseguir que la societat els tingui confiança per poder-se moure cap a una situació millor.

També que la seva obligació és cobrar un sou, que sigui raonable, però que no han de cobrar de fora dels mitjans de comunicació en els quals treballen, tot ha d'estar justificat per la teva feina. Un periodista no té per què rebutjar una panera, però ha de saber actuar perquè no li la enviïn.

I ara què?

Doncs quan em vaig jubilar, em vaig poder dedicar a una cosa que no vaig tenir temps de fer mentre treballava: editar uns llibres dedicats als dibuixants catalans. Vaig començar a fer-ho amb el seminari Cu-Cut. Quan acabi, els hauré fet dels sis dibuixants més importants de Catalunya en la premsa humorística.

Fa por l'humor?

És clar que sí, a la societat li agrada molt l'humor i li agrada molt riure però quan l'humor ataca als costums establerts, a les coses que ja interessen a la gent, llavors fa por.

L'humor és necessari per a la societat i la crítica és absolutament imprescindible però a la societat no li agrada. Per què? Perquè l'obliga a millorar-se quan la tendència és al mínim esforç, a no patir.

Amb aquesta llarga trajectòria, es considera representant d'un tipus de periodisme?

El que jo em considero és un treballador al que li va tocar viure una època determinada que no va voler ser igual que la que ja hi havia.

Amb tanta experiència, cap a on creu que va el periodisme?

El periodista abans sabia que a unes hores determinades sortien per teletip les informacions i no existien tants aparells per estar connectats. Ara tot es fa al moment i tothom amb un telèfon mòbil pot fer de periodista. Per això, el periodista només se salvarà fent les millors fotos i estant en el millor lloc i captant les millors referències.

Però, sobretot, no enganyant. Tot es tracta de tornar una altra vegada als orígens de la declaració de periodista, és a dir, que el periodista està al servei de la societat i no la societat la que està al seu servei.

Finalment, durarà el paper?

Sí, a mi m'agrada. A mi encara m'enganxa. El que passa que ara, després que El País anunciés que, de moment no, però que aniria suprimint el paper, es creu que això ja està acabat. Però crec que encara veurem el diari en paper durant anys.