El president de RBA accepta dos anys de presó per quatre delictes fiscals

Un pacte de conformitat amb la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat ha portat a Ricardo Rodrigo Amar, president del grup editorial RBA, ha acceptat una condemna de dos anys de presó i una multa de 1,5 milions d'euros per quatre delictes fiscals en els exercicis de 2005, 2006, 2007 i 2008.

En una qualificació dels fets subscrita aquest dijous a la defensa, la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, i que evitarà el judici i la seva entrada a la presó, admet aquests quatre delictes i accepta aquesta pena després d'haver ingressat ja 3,27 milions al jutjat, que és la suma de la quantitat defraudada més els interessos.

Amb operacions a través de diverses societats patrimonials, Rodrigo va defraudar 484.652,16 euros en l'exercici de 2005; 579.987,14 en 2006; 688.058,50 en 2007, i 671.079,33 el 2008, segons l'escrit signat per les parts i remès al Jutjat d'Instrucció 3 de Barcelona, que ha investigat la causa.

El 7 de febrer de 2016, ja va ingressar al jutjat la suma de 3.268.084,86 euros, corresponent al total defraudat a l'Erari Públic més els interessos de demora.

Se li ha de condemnar a sis mesos de presó per cadascun dels quatre delictes contra la Hisenda Pública, en els quals es té en compte l'atenuant de reparació del dany en haver pagat ja que s'ha defraudat; i les multes que haurà d'afrontar --de 315.023 euros; 376.991; 447.238 i de 436.201, respectivament-- suposen un 65% de la quota estafa a Hisenda.

EL MODUS OPERANDI

El 'modus operandi' del frau era el següent: en comptes de declarar els seus rendiments de treball en el seu propi IRPF, va situar la major part de les rendes en una societat que, seguint les seves indicacions, aparentava realitzar una suposada activitat de "creació editorial" a favor del grup RBA.

Aquesta societat va declarar aquestes rendes com a ingressos en les seves declaracions per Impost de Societats, encara que en elles reduïa les quotes que havien d'ingressar a l'Erari Públic al deduir elevats imports de despeses que en realitat es corresponien amb despeses particulars de l'acusat.

D'aquesta manera, va eludir tributar en la declaració d'IRPF les rendes que percebia i, al mateix temps, mantenia intacta la seva capacitat de despesa personal perquè aquesta societat feia front a sufragar el seu consum privat; paral·lelament, aquesta societat deduïa aquests consums com a despesa eludint la tributació d'això en l'Impost de Societats.