L'atleta espanyola Ruth Beitia va aconseguir aquest dissabte la glòria que tant se li havia resistit, l'olímpica, després de guanyar la final del salt d'alçada en els Jocs de Rio de Janeiro, catorzena medalla per a Espanya en l'esdeveniment, la meitat daurades.
Beitia, de 37 anys, va sortir decebuda fa quatre anys de Londres. El quart lloc era un cop per a la càntabra, a la qual només li faltava en el seu palmarès un èxit en uns Jocs, i semblava que la capital anglesa era la seva última oportunitat per fer-ho. Però no, la de Santander es va donar una pròrroga, que no va poder ser més reeixida i que va tenir la fi desitjada, el preuat metall, de valor doble per ser d'or.
La veterana atleta partia com una de les favorites. No obstant això, en els concursos cal estar al nivell correcte en el moment adequat i no importen les qualificacions i Beitia, sense enlluernar, va estar perfecta a l'inici i des d'aquí va llaurar la seva medalla d'or, decidit després que cap de les quatre candidates que van arribar als dos metres superessin aquest llistó. Però l'espanyola ja havia fet bé els deures abans i ningú li va prendre el que tant de temps buscava.
Des que decidís ajornar la seva 'jubilació', Beitia no havia perdut ni una mica de la seva competitivitat. L'Europeu d'Amsterdam, un mes abans dels Jocs, l'havia tornat a deixar clar amb el seu tercer títol continental consecutiu a l'aire lliure, després d'una espectacular final.
La de la ciutat holandesa era la seva tretzena medalla internacional, sis d'elles aconseguides després dels Jocs de Londres, sense oblidar l'haver fet història també en guanyar la Lliga de Diamant, però Rio de Janeiro era el gran objectiu per a la pupil·la de Ramón Torralbo , aquest tècnic amb el qual ha format una parella gairebé indestructible i del que la santanderina responsabilitza en gran part dels seus triomfs.
Beitia havia donat bones sensacions en la qualificació, però al costat d'ella, hi havia altres 16 finalistes, una gran quantitat, i amb moltes que havien passat en 2016 els 2.00 metres com la nord-americana Chaunté Lowe o l'alemanya Casa-Laurence Jungfleisch, més rivals perilloses com l'experimentada croata Blanka Vlasic o la polonesa Kamila Licwinko.
No obstant això, la càntabra va començar sòlida i deixant clar que volia medalla. Va superar, sense fallar ni suspens, els seus tres primeres altures (1.88, 1.93 i 1.97) per afermar les seves opcions i 'va respirar' quan va veure el tall que es feia per lluitar per el podi. Lowe, Vlasic i la búlgara Mirela Demireva serien els seus obstacles per a l'or, però totes elles ja arrossegaven nuls d'altres intents.
D'aquesta manera, Beitia tenia la 'tranquil·litat' de marxar amb aquesta lleuger avantatge, però Lowe ja havia superat l'alçada i Vlasic, malgrat estar llastrada per lesions en els últims anys, sabia manejar-se en aquest tipus de situacions. La saltadora càntabra no va superar cap dels seus salts sobre 2.00 metres i, en ser la primera, li va tocar esperar que ho fessin les altres.
Van ser minuts tensos després de cada un dels seus salts. Primer va fallar Demireva i li va donar el bronze, després Vlasic per tenir la plata, i finalment, Lowe, per coronar la seva longeva i reeixida carrera amb un or. El seu sempitern company de pista, Ramon Torralbo, va ser el primer destinatari de la seva alegria.
Escriu el teu comentari