dimarts, 12 de novembre de 2019

El boc emisari i els socialistes

Joan Ferran


Chivoespiatorio


Digueu-boc emisari o cap de turc. Tant se val. Expliquen que en Sociologia i Ciències Polítiques aquests termes s'utilitzen per designar a una, o diverses persones, sobre les quals descarregar tota l'agressivitat que és capaç de generar un col·lectiu frustrat o preocupat. Ja saben, la civilització judeo cristiana ofereix literatura abundant al respecte. En els nostres dies, que un individu carregui amb una pesada creu, quan en realitat les responsabilitats haurien de ser compartides, comença a ser habitual. Observem, sense anar més lluny, la pràctica d'algunes entitats esportives. Em resulta difícil comprendre, per exemple, aquestes destitucions automàtiques d'un entrenador de futbol sense ponderar quina part de culpa tenen de la marxa de l'equip uns professionals que integren la plantilla i que, acomodats, han perdut interès i il·lusió per la marxa de l'equip; o quina part de responsabilitat té aquell públic que antany corejava i aclamava a l'equip i avui prefereix observar les jugades des de casa. No sempre, com és obvi, tota la culpa és de l'entrenador. Ara bé, per maniobreros, ambiciosos i interessats esdevé un cap de turc perfecte.


El món de l'empresa, de la comunicació i la política també és pròdig en buscar caps de turc. No cal furgar massa en el nostre passat recent per trobar personatges rellevants als quals podríem endossar l'etiqueta de bocs expiatoris. N'hi ha a totes les famílies polítiques i per a tots els gustos. Això és així, que hi farem ... Però el veritablement preocupant és observar com "a priori" alguns volen sacrificar un hipotètic boc sense permetre-li que, almenys, intenti demostrar que la seva proposta és útil i factible. Aquests tipus desconsiderats no aprecien el valor del lliurament i la tenacitat. No saben el que és la valentia ni la confiança en un projecte polític basat en ideals.


L'entrada en escena de noves formacions polítiques ha minvat el suport electoral rebut pels socialistes tant a nivell estatal com català. És cert, i això mereix una anàlisi seriosa i profunda. Però, ¿Una tribu de ansiosos per aconseguir (o mantenir) la poltrona van a culpar només als entrenadors? Em sembla gratuït i fora de lloc la seva obstinació. Potser seria més pertinent i útil que es preguntessin sobre el paper jugat fins al dia de la data per cada un d'ells. Sembla ser que alguns titulars de la plantilla han aparcat la ideologia per retozar sense il·lusió en la comoditat. Fatal. A tots aquests i aquestes que des del seu comoditat institucional insinuen que Pere o Miquel han de fer un pas al costat els preguntaria quina part de responsabilitat és la seva davant la situació actual, quina ha estat la seva contribució a la causa. Els preguntaria, també, si la seva pràctica política està feta d'altruisme i ideals o més aviat és un 'treu-te tu que em poso jo' perquè el pastís és petita.


Davant situacions difícils i delicades tant Pedro Sánchez, com Miquel Iceta, han estat i són valents i decidits. Mereixen seguir entrenant a l'equip i enviar a la banqueta als que busquen, des de la molicie, bocs emisaris.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH