Una taula rodona sobre el 'cinema quinqui' català a l'Auditori Barradas

L'Auditori Barradas acollirà, dimecres 28 de febrer, la taula rodona Els quinquis i la representació de les perifèries urbanes al cinema català: denúncia, exotització o nostàlgia? i la projecció de Gossos de carrer . La pel·lícula, rodada per José Antonio de la Loma, es va rodar en part al barri de Bellvitge.

La iniciativa, de caràcter gratuït, està emmarcada a la línia de recuperació del patrimoni cinematogràfic, posada en marxa per l'Acadèmia del Cinema Català el 2016. Compta amb la col·laboració de l'Ajuntament de L'Hospitalet i el Districte Cultural.

Aquesta vegada, l'Acadèmia reivindica el cinema quinqui com a representació icònica de les perifèries urbanes durant la Transició i la dècada dels vuitanta, memòria visual d'un món esborrat del relat actual de les ciutats, però que forma part de la història de Barcelona, Hospitalet, Sant Adrià de Besòs, Badalona o Girona.

La taula rodona comptarà amb la participació de la crítica de cinema Nuria Vidal, el cineasta hospitalenc Juan Cruz, l'escriptor Miqui Otero i la investigadora Alba Solà Garcia. El debat abordarà les lògiques d'opressió que es perpetuaven al gènere, els seus estigmes i contradiccions.

Nascut el 1976 als nous polígons de barraquisme vertical dels extraradis, aquest cinema de denúncia va desafiar la seva època parlant de drogues, sexe i delinqüència i portant a la pantalla un conflicte social sense coartades redemptores. En un context de diàspora rural, lluita veïnal i violència estructural als marges de les ciutats, el cinema quinqui va ser un gènere popular i breu que acabaria el 1985, després d'una trentena de pel·lícules rodades al carrer i amb actors no professionals, que confonien sovint la ficció amb la seva pròpia vida. És el cas de personatges com El Torete o El Vaquilla, autèntics herois populars amb finals tràgics, tant en pantalla com a la realitat.

4 dècades més tard, l'Acadèmia del Cine Català analitza la representació cinematogràfica del fenomen, amb una mirada específica a les localitzacions reals que van servir d'escenari d'aquestes pel·lícules, les reivindica i reflexiona en present sobre com va ser aquesta representació, quins efectes va tenir per a aquestes ciutats i quins són encara ara els reptes i els deures del cinema català en relació amb l'estigmatització de determinats espais i la perpetuació de vells estereotips quinquis adaptats a altres comunitats.

Un itinerari virtual amb les localitzacions

Un itinerari virtual inèdit pels escenaris més emblemàtics d'aquesta cinematografia a Barcelona i l'àrea metropolitana, comissariat per la crítica cinematogràfica Núria Vidal, en reivindicarà la memòria i les perifèries urbanes com a espais de rodatge i dinamització cultural.

Gossos de carrer , de José Antonio de la Loma, va ser rodada a l'antic reformatori de Wad-Ras, al Poble Nou de Barcelona, ​​i als barris de la Mina i de Bellvitge, així com a Gavà i Castelldefels. Gossos de carrer II va utilitzar les localitzacions de la presó Model, el parc de la Ciutadella o la discoteca Zafiro 3, i es va filmar també al barri de Pomar de Badalona, ​​a l'Hospitalet, Rubí i Saragossa. Amb Jo, El Vaquilla, Josep Antoni de Loma aniria a Torre Baró i al Camp de la Bota, Castelldefels, Gavà, Girona, Lloret de Mar, Perpinyà i Vilanova i la Geltrú.

Nuria Vidal amplia la selecció amb dos títols que anticipen personatges quinquis: Últimes tardes amb Teresa , de Gonzalo Herralde, rodada al barri del Carmel i al Turó de la Rovira, entre altres llocs, i Fanny Pelopaja , de Vicente Aranda, en part rodada al barri xinès ia Vilafranca del Penedès. El 2022, Daniel Monzón faria una relectura contemporània del fenomen a Les lleis de la frontera , adaptant la novel·la de Javier Cercas.