El tema de la possible clonació humana a “Una copia” de Caryl Churchill (Atrium)

El gran avantatge de les sales de petit format és la possibilitat d'oferir una programació amb títols que potser haguessin tingut menys acomodament en un altre tipus d'espais escènics. No obstant això, resulten interessants tant per allò inèdit, arriscat o innovador de la seva temàtica, com per poc conegut de la seva autoria.

La veritat és que no ha estat gaire present als nostres escenaris l'obra de l'anglesa Caryl Churchill. I això malgrat que és una autora veterana amb una llarga nòmina de títols de la seva creació que han tingut notabilíssima repercussió.

Un d'ells, A number , és el que va escollir Raimon Molins per dirigir i interpretar, en companyia de Lluis Marco i sobre una traducció al català de Jordi Prat que ha optat per titular-la Una copia .

Molins diu que “era un text d'aquells que tenia desat des de feia uns anys.

Un text provocador pels temes que toca i pel tipus de escriptura. Com sempre, allò era només la punta d'un iceberg i ha estat treballant-ho, i crec que tot l'equip estarà d'acord amb mi, que ens ha desafiat i hipnotitzat sota una proposta contundent, profundament madura i d'enorme interès en la forma, el sentit i lexperiència teatral”.

El tema és ni més ni menys que el de la clonació i, segons sembla, a Churchill se li va acudir tractar-lo a partir de les experiències que hi ha hagut amb l'ovella Dolly i amb un gat, cosa que va obrir la corresponent polèmica sobre l'eticitat de la possible aplicació de aquesta tècnica als humans i la subsegüent identitat dels éssers clonats.

És possible, i és acceptable, assegurar la continuïtat de la relació amb el fill mort en un accident recorrent a la clonació? Es pot evitar que en recórrer a aquesta tècnica es produeixin abusos i clonacions indesitjades? I quina és la identitat pròpia d'ell o dels individus repetits?

Interrogants més que suficients per reflectir en un text dramàtic que, segons Molins, “combina humor i drama”, i que, concebut per a dos actors, un ha d'assumir identitats diferents.

Tot un repte que es resol molt satisfactòriament amb la contribució de Joan Rodón a la creació digital, Efrén Bellostes a l'espai sonor, disseny i programació, Kike Blanco, a l'escenografia i pantalles, Mattia Russo, a la il·luminació i Claudia Manini com a ajudant de direcció.