diumenge, 31 de maig de 2020

Albert Lladó: "Crec que el periodista ha d'estar incòmode per naturalesa"

|

Albertllado

Foto cedida per Albert Lladó | Miquel Taverna CCCB


Lledó Barberá.- Albert Lladó (Barcelona, 1980) és llicenciat en Filosofia, postgrau en Periodisme de Proximitat i Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament. Freelance des de fa tot just sis mesos, escriu per a La Vanguardia, edita la Revista de Lletres, col·labora amb BTV i imparteix tres cursos sobre periodisme i literatura.


'Els singulars individus' és l'últim llibre de relats que ha publicat i que presentarà el proper 7 d'octubre a La Calders. Al final, el llibre s'ha convertit en una anecdòtica excusa per quedar amb ell en un bar del barceloní barri de Gràcia i parlar sobre la seva carrera, íntimament lligada al periodisme, la literatura i la filosofia, l'art i la passió per una professió que últimament t'atrapa en l'ofici.


Com arriba un estudiant de Filosofia al periodisme?

Estudi filosofia però sempre m'ha interessat un tipus de filosofia ja molt vinculada a l'escriptura. Els pensadors que m'interessen des de molt jove, diria que des de l'institut però sobretot els primers anys de carrera, són Albert Camus o Nietzsche i clar, són pensadors que realment aposten per l'escriptura.


I llavors, començo a interessar-me per un tipus de periodisme, que ara no es troba tan fàcilment però que està molt vinculat al periodisme d'idees, i truco a mitjans on poder col·laborar però no em fa cas ningú, evidentment. Fins que un diari petit em deixa fer entrevistes i dic, o gent gran que no els fan cas perquè a la maquinària del soroll de promoció ja no els interessa o gent que no s'espera que li digui un jove que està estudiant filosofia, i tots m'obren les portes. Així, si entrevistar gent com Palau i Fabre, el major especialista de Picasso i m'adono que aquest és el periodisme que vull fer.


I, quan dónes el salt a altres gèneres literaris?

El vaig fent tot alhora diguem. Gairebé quan acabo filosofia escric un primer llibre d'assajos mentre segueixo col·laborant en el diari. Després, veient que no és fàcil ficar-se en un diari gran ni viure del tot d'això, m'invento un diari. I, com vivia al Maresme i el meu germà és un crack de la informàtica, amb tota la inconsciència del món i sense un duro vam decidir ficar-nos ens fiquem en el merder que és crear un diari de zero. (El Diari Maresme segueix funcionant avui dia i a l'octubre complirà 10 anys).


Qui són els autors que més t'han influenciat?

És molt difícil per a mi citar-te només uns quants perquè he tingut (i tinc) diferents addiccions que he anat passant. He tingut moltes èpoques de llegir a Julio Cortázar perquè ell entra a la literatura des d'un lloc que a mi m'interessa molt: desacreditar i jugar amb les paraules.


També Albert Camus, com et deia, perquè toca tant el teatre com el periodisme, l'assaig, la novel·la i la filosofia. A més, m'atrau moltíssim perquè té una cosa que cada vegada m'ha anat preocupant més: com comprometre't amb la societat en què vius però mantenint la teva singularitat sense que la massa et coma. És a dir, no fent la teva feina, ni el periodístic ni el literari, perquè t'aplaudeixin sinó perquè tu tens aquesta història al cap que segueixes però que comptes mirant a la societat i no aïllat en una torre d'ivori.


Però també molts altres, va per èpoques.


Ets periodista i a més escrius assajos, novel·les, teatre... Quin gènere és el que més t'atrapa i apassiona?

També va per èpoques. El periodisme no m'ha deixat d'apassionar mai encara que sí que he tingut un procés de desenamorament amb algun tipus de periodisme. He treballat molts anys tancat en una redacció i el periodisme de teletip -agafar i editar teletipos- m'ha arribat a atabalar moltíssim, a posar en dubte què estava fent. Ara que porto un temps escrivint, que no estic en una redacció, sinó que sóc freelance, m'he tornat a enamorar i m'interessen molt els gèneres com el perfil.


Però estic molt molt molt enganxat a la idea del teatre. És el més bèstia que pot passar, és això que diu la Bíblia del "verb es va fer carn". És encarnar un personatge. Vaig tenir la sort que la meva primera obra la van representar al Teatre Nacional de Catalunya i clar, que un text que tu has escrit en una habitació ho interpretin actors professionals és impressionant. No és comparable ni tan sols a quan t'arriba el llibre imprès, al teatre la sensació és molt exagerada.


Però només has escrit una obra de teatre. És difícil ser dramaturg a Barcelona?

El primer -riu- és perquè he començat tard. Tenia molt respecte al teatre perquè era un llenguatge que no coneixia però quan vaig començar a formar a la Sala Beckett i després a Buenos Aires, vaig escriure l'obra i la vaig enviar al TNC oblidant-me totalment. Quan em van trucar i em van dir que tenia un interès, em va entrar la granota de seguir escrivint.


I ara em trobo amb que escric teatre però realment és molt difícil que acabi representant-perquè hi ha molt pocs teatres produint a Barcelona. Més aviat s'han convertit en un lloc d'exhibició on et deixen anar amb la teva obra si els agrada però tu ho has de posar tot. I jo no tinc una companyia perquè no viu d'aquest món, sóc un intrús. I escric i el pas a les companyies però és tota una odissea ja que has de trobar algú a qui li agradi i que pugui invertir mesos i diners.


Albertllado3

Ara, acabes de publicar 'Els singulars individus' ....

Sí, el llibre acaba de sortir i faré presentacions encara que no m'agrada fer moltes perquè acabes sent el venedor de 'tupperware'. A Barcelona només faré una, el divendres 7 d'octubre, a la llibreria Calders amb dos mestres que per a mi són molt importants: Sergio Vila-Sanjuán, coordinador del suplement Cultura/s de La Vanguardia; i Valerie Miles, editora de Granta, una de les millors revistes de periodisme narratiu del món.


Com és el procés d'escriure un llibre?

Suposo que un escriptor de veritat, que jo no em considero un, et dirà que es ha de ser metòdic i segurament sigui veritat. El que passa és que jo funciono per obsessions en pràcticament tot el que faig, va funcionar molt així, amb molt impuls. No he tingut la idea d'estrenar una obra de teatre o d'escriure una novel·la, m'ho he anat trobant.


També has publicat 'Paraules', un recull d'entrevistes. És el gènere que més t'agrada?

Quan vaig començar no m'agradava molt perquè era molt jove, molt tímid i em semblava molt bèstia que pogués estar preguntant a Palau i Fabre sobre segons quines coses que no controlava molt. Però m'he anat enamorant del gènere.


Ara bé, què passa amb les entrevistes? Que normalment els mitjans t'encarreguen fer entrevistes a gent que acaba de publicar un llibre o que ha tret un disc i les has de cenyir molt en el producte, és màrqueting pur. Però quan fas una entrevista a algú sense aquesta necessitat de 'vendre la moto' és molt apassionant perquè jo crec que una de les coses que t'ensenya el periodisme és que cada vida té un món brutal darrere i que totes les vides són narrables. Així, l'entrevista cada vegada m'interessa més però també en subgènere de perfil. És a dir, no tant el model pregunta-resposta sinó construir un relat a través de les respostes.


Però no sé dir-te per què, potser pel que estic llegint... Per exemple, també hi va haver una època en què em vaig interessar molt pels articles d'opinió. És més sortir de la zona de confort tot el temps. Si no domino com es fa una crítica de teatre, em poso amb elles i quan estic molt segur, intento canviar. Ara, estic fent moltes cròniques de viatge perquè em preguntava si seria capaç.


És per això que ara ets freelance?

La veritat és que no va ser una decisió unilateral sinó que hi va haver un moment en què aquest periodisme d'urgència, de replicar teletips, cada vegada m'interessava menys ia La Vanguardia digital, on estava treballant, també es van donar compte. I arribem a un pacte: em quedava a la casa però només escrivint per al paper.


I la veritat és que després de molts anys de rutina ho notes perquè la rutina és el pitjor enemic que pots tenir a l'hora d'escriure. D'una banda, et dóna un entrenament que està molt bé i del que aprens moltíssim perquè et dóna ofici. Però, per a mi, el periodisme és un ofici i una passió i aquesta combinació és molt difícil de mantenir. Va arribar un moment que només tenia ofici però ara estic recuperant la passió, que és molt important, i estic gaudint moltíssim, és brutal.


Has parlat de sortir de la teva zona de confort i és cert que cada vegada demanen que els periodistes sàpiguen fer més coses. És important sortir per evolucionar?

Hi ha dos aspectes. Un és que d'això s'aprofiten i la precarietat és radical. I és clar, demanar-li a un que sap escriure que també sigui un geni de la fotografia és explotació perquè en realitat no vols pagar un bon fotògraf i un bon periodista. Volen que siguis mà d'obra barata, l'home orquestra.


Dit això, crec que el periodista ha d'estar incòmode per naturalesa. És a dir, si tu saps fer molt bé entrevistes, per què no provar un altre gènere sempre que tinguis la possibilitat? Jo, per exemple, dins de l'escriptura que és el que m'interessa, quan no sé fer alguna cosa intent provocar-me a veure què passa i de vegades, funciona.


Albertllado2

Foto cedida per Albert Lladó | Jordi Vera


Fins a quin punt un periodista pot utilitzar tècniques literàries i elements narratius sense perdre de vista l'objectivitat i el rigor?

Fixa't que has utilitzat dos termes molt interessants: objectivitat i rigor. Crec que el mantra que el periodista ha de ser objectiu és una farsa perquè narrem des del subjecte. Jo, amb l'escola que he muntat en Revista de Lletres, intento desfer això i aprendre a no renunciar a la mirada pròpia perquè és el que tu pots aportar.


I on és el límit? El límit no és tan difícil: és el rigor i l'honestedat. Puc interessar-me més per una conversa que per l'altra però no puc inventar-me part d'aquesta conversa, ja que significaria faltar al rigor. D'altra banda, ser honest vol dir no exagerar la conversa perquè a mi m'interessa, per exemple, perquè estan parlant bé sobre la meva obra de teatre. Crec que aquestes són les dues fronteres.


De fet, totes les estètiques literàries no és que no es puguin aplicar sinó que es duen aplicant des de fa més d'un segle. Mira -diu mentre que treu 'L'eternitat d'un dia - clàssics del periodisme literari alemany 1823-1934- aquests són els precursors del periodisme literari a Alemanya i fixa't les dates. Aquest llibre és una meravella i és subjectivitat absoluta, literatura absoluta però sempre periodisme.


Crec que el periodisme ha passat per moltes fases i ara està una mica mal vist que el text mostri el punt de vista però és la nostra culpa perquè hem confós epistema i doxa, criteri i opinió. Donar el teu punt de vista no és donar la teva opinió, és des d'on expliques que no és el que tu penses. Està molt mal vist parlar des del jo perquè sembla que vol dir alimentar-se d'uns prejudicis però, de fet, és tot el contrari.


Com veus el futur del periodisme cultural?

Hi ha també dos aspectes a tenir en compte sempre que es parla del futur del periodisme cultural. D'una banda cal parlar de la sostenibilitat del negoci, que com no sóc comercial, no sé com s'ha de solucionar. Nosaltres, en Revista de Lletres, funcionem amb patrocini i estem encantats.


I l'altre costat és la supervivència com a gènere, que jo crec que està en el millor moment dels últims 50 anys en el sentit que no crec que a tanta gent li interessi tant el periodisme cultural com ara. Hi ha un interès real tant als diaris nacionals com en projectes de petita grandària. Interès hi ha i no hi ha hagut tants periodistes ni tants lectors tan ben formats com ara. La gran pregunta és com fer-ho sostenible.


Amb tot, també tens temps per dedicar-te a la docència. Explica'ns una mica més sobre aquesta experiència.

Ara començo tres cursos, se m'ha anat l'olla -riu-. Farem un 'periodisme narratiu' (on-line), de tres mesos i que té a veure amb la mirada, amb com construir una veu narrativa. També faré un de similar, que es dirà 'periodisme literari' a l'Ateneu Barcelonès i, finalment, un a la Beckett de 'filosofia i teatre'.


Al principi no era una cosa que em cridés molt l'atenció perquè, de fet, vaig fer el CAP per ser professor de filosofia i no vaig donar classe mai. Però amb els anys m'he adonat que el tòpic que quan prepares un curs o quan ensenyes, ets el que més aprens, és totalment cert.


Preparar-te una classe és una experiència brutal a nivell d'interrogants, de documentació. Li has de dedicar un esforç, perdona per la pedanteria, intel·lectual perquè et fas preguntes de moltes coses de les que fas instintivament i és un aprenentatge brutal.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


EL MÉS LLEGIT

ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH